Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RACÓ LITERARI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RACÓ LITERARI. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 d’octubre del 2019

RACÓ LITERARI

Relat guanyador a l’Escola del Crim!

El Coniller
A l’enterrament del Sr. Borrell, no va assistir gaire gent. La Sandra, secretaria al despatx d’en Martí i Borrell Advocats, no s’estranyà. El senyor Borrell era conegut com el coniller per la seva afició a caçar conills. Conills de tota mena, esclar. La millor escopeta l’amago a la bragueta, repetia ben cofoi, fent rodolí. Cabró. Davant una dona guapa, amb cul o pits generosos es passava el novè manament pel folre dels pantalons. Hi tenia habilitat, tot s’ha de dir. Una maleïda habilitat.
Tot i estar en plena canícula estiuenca, el dia s’havia aixecat tèrbol adient a la moral d’en Borrell. La xafogor estantissa del cementiri s’enganxava a la pell. La Sandra, curta de vista però amb dots de detectiu, fou l’última a afegir-se a l’escarida comitiva que s’estava dempeus davant el sepulcre. Els assistents la saludaren discretament. Els observà en detall. Primer, la vídua, de negre rigorós i una pamela excessiva, somreia complaguda. A la dreta, el Sr. Martí, soci d’en Borrell semblava afectat però la Sandra, que el coneixia d’anys, va percebre un gest d’alleujament en el llavi superior. Agafada de bracet, la Sra. Martí s’eixugava una llàgrima elegant amb un mocador blanquíssim. A l’altra banda, els germans Serra, els dos clients més importants del despatx i propietaris de les dues constructores més grans de Catalunya no perdien detall com per certificar que el Sr. Borrell era mort i ben mort.
Un llamp il•luminà la caixa de fusta amb pàtina setinada on descansava el cos d’en Borrell. Un calfred s’enfilà al pensament de la Sandra, al recordar la tempesta que dimarts a la tarda havia xopat Sant Cugat i havia coincidit amb l’accident del Sr. Borrell a la carretera de l’Arrabassada. Accident que segons la policia s’havia produït al perdre el control del vehicle degut a un cúmul de casualitats: alcohol, velocitat excessiva i paviment lliscant per la tempesta. La Sandra, però, no creia en les casualitats. No. Definitivament, la tempesta havia estat una altra.
Quan la Sandra havia arribat a l’oficina dimarts a la tarda, la Sra. Martí l’esperava a la porta, bossa en mà i talonejant sense parar. Tot i el nerviosisme, la saludà educadament. La Sandra l’acompanyà al despatx del seu marit perquè pogués esperar-lo asseguda.
Després, la Sandra va tornar a la taula i obrí el correu. Tres cartes. Tres bombes en potència. Una, la negativa de la Sra. Borrell a signar el divorci. Podia tolerar les banyes del coniller però renunciar a una pasta gansa, mai de la vida. Aquella ofensa li faria pagar car. Dos, la desestimació de la Generalitat a declarar urbanitzables els terrenys que els germans Serra havien comprat cars -seguint el consell d’en Borrell- amb la creença que hi podrien construir un parc temàtic amb hotels i infraestructures complementàries que els faria rics. Terrenys que ara s’haurien de menjar amb patates. I tercera, un sobre marró enconxat i sense remitent. Esquinçà el sobre. Era ple de fotografies. Hòstia, hòstia, no pot ser, però com ha pogut fer-ho... Les imatges del matusser Sr. Borrell follant-se l’elegant Sra. Martí la van ferir de debò.
Cinc minuts després, arribà el Sr Martí ple d’energia i parlant pel mòbil. La Sandra no el va poder avisar que la seva esposa l’esperava. Tampoc no va ser a temps d’amagar el sobre enconxat, que el Sr. Martí li va prendre de la mà encara tremolosa, junt amb la resta del correu que arreplegà de la taula mentre enfilava cap al despatx.
-Sandra, encarrega un ram de flors per a la meva dona.–li ordenà amb un somriure de menta- Ah!, i si poguessis escriure-li quatre ratlles, em faries un favor, tinc un dia massa embolicat per pensar en romanticismes.
La Sandra s’arrepapà a la cadira per si els dies de secretaria a l’àtic de la cèntrica Rambla del Celler eren a punt d’esvair-se. El senyor Martí era una bellíssima persona mentre no li toquessin el més sagrat. I en Borrell, tros d’ase, s’havia follat el més sagrat. La Sandra agafà el telèfon per encarregar les flors, però penjà. Odiava fer feina inútil. Va respirar fons i comptà enrere. Cinc, quatre, tres, dos, un...
Mala puta, com has pogut... els crits del Sr Martí van traspassar les parets. El Sr Martí va sortir del despatx rugint com una fera. Demanava sang. Les flors, a la merda.
-On és el cabronàs d’en Borrell? Plimplant a l’hotel La Florida, veritat?- el seu dit amenaçador esgarrapà la taula de la Sandra a l’engrapar les claus del Volvo.
Darrera seu, va sortir del despatx la Sra. Martí silenciosa i elegant com un guepard. Fins i tot en les circumstàncies menys afavoridores lluïa com una estrella de cine. Ha dit la Florida, oi? preguntà amb veu de préssec. Duia les claus del Cayenne a la mà.
Allò no pintava bé. Havia de fer alguna cosa abans que en Martí acabés amb en Borrell en un atac de bogeria. Però la tempesta no havia fet res més que començar. Es disposava a seguir-los quan els germans Serra van entrar al despatx amb pas decidit i el cabreig contingut amb esforços.
-Sandra, maca, on és el fill de puta? -Preguntà el més alt.
Uf. El millor era callar. Arronsà les espatlles fingint desconeixença. El Serra més baixet va escriure una nota ràpida amb el seu Montblanc. Dóna-li quan el vegis, li ordenà. Ets home mort, llegí. Els germans van marxar sense ni tant sols tancar la porta del despatx. La Sandra sospirà però se’n dugué un ensurt quan el telèfon escridassà com una gallina.
La Sra. Borrell volia saber on era el seu marit. Es tractava d’una urgència. Insistí fins a la desesperació. La Sandra es tombà cap al finestral amb el telèfon enganxat a l’orella. El cel s’havia tornat de plom. Tractava de calmar la Sra. Borrell que anava elevant el to. Esgotada es rendí. El coniller s’ho havia buscat.
-El Senyor Borrell és a l’hotel la Florida- li confessà. Llençà el telèfon com si cremés.
Quan es tombà per agafar la bossa, s’adonà que el més baixet dels germans Serra havia tornat al despatx per recuperar el Montblanc oblidat a la taula. L’home alçà la cella i li somrigué. La Florida, repetí a l’arribar a la porta. Merda. Tot i ser discreta, tenia el do de la inoportunitat.
Conduir tampoc no era el seu fort i menys sota la pluja. Enfilar les corbes de la Carretera de Sant Cugat direcció Vallvidrera per arribar a l’hotel Florida era un gran repte per ella i pel seu Ibiza atrotinat. El motor es rendí al mig de la via just a la cruïlla amb la carretera de l’Arrabassada. Es desesperà. Tot i que el coniller es mereixia un bon ensurt, sentia l’obligació moral d’avisar-lo. Agafà el mòbil. La cobertura no era bona i sortí del cotxe. La samarreta de cotó se li xopà en un segon. Recordà que no duia l’armilla reflectora i sense desenganxar el mòbil de l’orella, vincla mig cos per la finestreta del seient del darrera per agafar-la. S’estirà al màxim i el tanga brodat se li enfilà per damunt de la cintura de la faldilla de lli xopada que se li arrapava al cul. No s’adonà que el BMW d’en Borrell baixava a tota llet per la carretera perseguit per un Land Rover amb dos homes. No s’adonà que en Borrell al tombar el cap per mirar el cul insinuant i sexi que sobresortia de la finestreta del Ibiza, va envair el carril contrari, i va donar un cop de volant per esquivar un Volvo que pujava en direcció contraria seguit de prop per un Cayenne. El BMW s’empassà els protectors i rodolà muntanya avall. La Sandra va treure el mig cos que tenia dins el cotxe quan el Cayenne de la Sra. Martí, el Land Rover dels germans Serra i el Volvo del Sr. Martí s’aturaven davant seu. No va entendre perquè la miraven amb els ulls esbatanats.
Olga Lac. escriptora Valldoreixenca
Juliol 2011

dimecres, 17 d’agost del 2011

RACÓ LITERARI


El viatge


Són les 8:17 del vespre.


Acabo de decidir que la decoració del meu estudi no m’agrada. Un pòster de Kurt Cobain (líder de Nirvana) al costat de la finestra; a sota una foto on sortim milers de persones nues a les Fonts de Montjuïc; darrere meu, trofeus diversos de la meva juvenil època de jugador d’hoquei a sobre del prestatge (per què els portaria amb mi quan em vaig traslladar a Amsterdam?); la resta de coses no són ni dignes d’esmentar. A més, el color groc palla de les parets no combina amb l’única cosa que salvaria: el preciós escriptori d’aires barrocs, de caoba, tallat per un artesà fa uns quants segles (almenys així m’ho va vendre el noi del mercat ambulant). Però tot això quedarà enrere.


Una noia m’ha demanat que marxi a viure amb ella. De fet no m’ho ha demanat, només m’ho ha insinuat. M’ho ha dit amb la mirada, i això per a mi ja és suficient, sé que estarà contenta amb la meva companyia. És un viatge llarg, però de mandra no me’n fa gens ni mica. La vaig conèixer al Rijkmuseum fa tot just tres setmanes, un dimarts, i ja hi ha una complicitat que mai abans havia tingut amb ningú, ni tan sols amb la Sofia.


Aquell dia l’aire condicionat no funcionava i l’ambient estava molt carregat. Jo estava assegut en un dels bancs de la segona planta examinant la Ronda Nocturna de Rembrandt i vaig notar que algú em mirava. Em vaig girar i vaig trobar-me uns ulls femenins que van perforar-me com si fos paper de fumar. Tot el demés va desaparèixer. Mai abans ningú no m’havia mirat així, mai m’havia sentit tant indefens. No va deixar de mirar-me, fins que, atordit, vaig marxar corrent de la sala i em vaig dirigir a les escales que conduïen a la planta baixa. Vaig saltar els graons de dos en dos, fins que a mitja escala em vaig haver de frenar perquè un grup de quinze japonesos barraven el pas. Vaig mirar enrere buscant aquella mirada amb ganes de no trobar-la. No hi era.
Un cop a baix em vaig asserenar amb l’ajuda d’uns paisatges de Millet. No havia oblidat aquella cara, però l’ambient de normalitat que es respirava a la sala va minvar el neguit que duia a dins. Camps de blat, segadors, masies, núvols que deixaven entreveure petits bocins de cel blau, tot contribuïa a la calma de l’observació pictòrica. Però seguia trasbalsat, atordit per l’encontre anterior amb aquella noia tan bella i alhora tan estranya. Les ganes de tornar a casa, tornar al costat de la Sofia, em van empènyer a marxar.


No vaig poder treure’m del cervell aquella mirada. Quan tancava els ulls la veia a ella, allà quieta, sense fer res més que mirar-me. Somiava amb ella, esmorzava amb ella, em dutxava amb ella. Tenia por, no sé ben bé de què, però estava espantat. Vivia un infern al qual vaig decidir, per por a tornar-me boig, enfrontar-m’hi.


El següent Diumenge vaig tornar-hi. No sabia si la trobaria però d’alguna manera havia de saber més d’ella, i allà era l’únic lloc on l’havia vist. Vaig entrar al Rijkmuseum no amb poques ganes de fer marxa enrere, però decidit a posar fi al calvari que vivia aleshores. Sorprenentment les coses van anar diferent de com pensava.
Vaig entrar a la sala on ens vam trobar. Estava allà, però l’expressió de la seva cara semblava diferent. Com jo, ella també havia tornat per trobar-me. Els seus ulls no em van inspirar la mateixa temença, no em vaig sentir amenaçat. Eren uns ulls tristos, melancòlics, que ja no m’estudiaven, simplement em buscaven. Aquest cop vam estar-hi durant força estona, sense dir-nos res. Érem ella i jo, sols envoltats de gent.


A partir d’aquell dia he estat fidel a la cita diària amb ella. Ens hem trobat cada tarda, i el museu s’ha convertit en un refugi on hem pogut desconnectar del que ens envolta. Ens hi hem passat hores, sense fer cas a la gent que ens rodejava. No ens calien paraules per expressar el que sentíem, el que volíem dir-nos. Només ens calien les ganes de veure’ns.


S’ha anat formant un lligam indissoluble entre nosaltres dos. I cada cop s’estreny més. Ara ja crec que ha arribat el moment de fer el pas. La Sofia no em tindrà, però no es quedarà sola. Sé que li faré mal i possiblement no entendrà el que ha passat, però jo ja no seré aquí per aclarir-li. Només quedarà aquest tros de paper on he escrit les meves últimes paraules, paraules que llegireu quan ja no estaré aquí. Estaré bé, al costat d’aquesta noia, una de les muses de Rembrandt. Per mi, la millor de totes.


Des de la finestra del meu estudi, en un cinquè pis, a les 9:42 de la nit, comença el meu viatge. Un viatge de 19 metres. Un viatge de 400 anys.


Oriol