Relat guanyador a l’Escola del Crim!
El Coniller
A l’enterrament del Sr. Borrell, no va assistir gaire gent. La Sandra, secretaria al despatx d’en Martí i Borrell Advocats, no s’estranyà. El senyor Borrell era conegut com el coniller per la seva afició a caçar conills. Conills de tota mena, esclar. La millor escopeta l’amago a la bragueta, repetia ben cofoi, fent rodolí. Cabró. Davant una dona guapa, amb cul o pits generosos es passava el novè manament pel folre dels pantalons. Hi tenia habilitat, tot s’ha de dir. Una maleïda habilitat.
Tot i estar en plena canícula estiuenca, el dia s’havia aixecat tèrbol adient a la moral d’en Borrell. La xafogor estantissa del cementiri s’enganxava a la pell. La Sandra, curta de vista però amb dots de detectiu, fou l’última a afegir-se a l’escarida comitiva que s’estava dempeus davant el sepulcre. Els assistents la saludaren discretament. Els observà en detall. Primer, la vídua, de negre rigorós i una pamela excessiva, somreia complaguda. A la dreta, el Sr. Martí, soci d’en Borrell semblava afectat però la Sandra, que el coneixia d’anys, va percebre un gest d’alleujament en el llavi superior. Agafada de bracet, la Sra. Martí s’eixugava una llàgrima elegant amb un mocador blanquíssim. A l’altra banda, els germans Serra, els dos clients més importants del despatx i propietaris de les dues constructores més grans de Catalunya no perdien detall com per certificar que el Sr. Borrell era mort i ben mort.
Un llamp il•luminà la caixa de fusta amb pàtina setinada on descansava el cos d’en Borrell. Un calfred s’enfilà al pensament de la Sandra, al recordar la tempesta que dimarts a la tarda havia xopat Sant Cugat i havia coincidit amb l’accident del Sr. Borrell a la carretera de l’Arrabassada. Accident que segons la policia s’havia produït al perdre el control del vehicle degut a un cúmul de casualitats: alcohol, velocitat excessiva i paviment lliscant per la tempesta. La Sandra, però, no creia en les casualitats. No. Definitivament, la tempesta havia estat una altra.
Quan la Sandra havia arribat a l’oficina dimarts a la tarda, la Sra. Martí l’esperava a la porta, bossa en mà i talonejant sense parar. Tot i el nerviosisme, la saludà educadament. La Sandra l’acompanyà al despatx del seu marit perquè pogués esperar-lo asseguda.
Després, la Sandra va tornar a la taula i obrí el correu. Tres cartes. Tres bombes en potència. Una, la negativa de la Sra. Borrell a signar el divorci. Podia tolerar les banyes del coniller però renunciar a una pasta gansa, mai de la vida. Aquella ofensa li faria pagar car. Dos, la desestimació de la Generalitat a declarar urbanitzables els terrenys que els germans Serra havien comprat cars -seguint el consell d’en Borrell- amb la creença que hi podrien construir un parc temàtic amb hotels i infraestructures complementàries que els faria rics. Terrenys que ara s’haurien de menjar amb patates. I tercera, un sobre marró enconxat i sense remitent. Esquinçà el sobre. Era ple de fotografies. Hòstia, hòstia, no pot ser, però com ha pogut fer-ho... Les imatges del matusser Sr. Borrell follant-se l’elegant Sra. Martí la van ferir de debò.
Cinc minuts després, arribà el Sr Martí ple d’energia i parlant pel mòbil. La Sandra no el va poder avisar que la seva esposa l’esperava. Tampoc no va ser a temps d’amagar el sobre enconxat, que el Sr. Martí li va prendre de la mà encara tremolosa, junt amb la resta del correu que arreplegà de la taula mentre enfilava cap al despatx.
-Sandra, encarrega un ram de flors per a la meva dona.–li ordenà amb un somriure de menta- Ah!, i si poguessis escriure-li quatre ratlles, em faries un favor, tinc un dia massa embolicat per pensar en romanticismes.
La Sandra s’arrepapà a la cadira per si els dies de secretaria a l’àtic de la cèntrica Rambla del Celler eren a punt d’esvair-se. El senyor Martí era una bellíssima persona mentre no li toquessin el més sagrat. I en Borrell, tros d’ase, s’havia follat el més sagrat. La Sandra agafà el telèfon per encarregar les flors, però penjà. Odiava fer feina inútil. Va respirar fons i comptà enrere. Cinc, quatre, tres, dos, un...
Mala puta, com has pogut... els crits del Sr Martí van traspassar les parets. El Sr Martí va sortir del despatx rugint com una fera. Demanava sang. Les flors, a la merda.
-On és el cabronàs d’en Borrell? Plimplant a l’hotel La Florida, veritat?- el seu dit amenaçador esgarrapà la taula de la Sandra a l’engrapar les claus del Volvo.
Darrera seu, va sortir del despatx la Sra. Martí silenciosa i elegant com un guepard. Fins i tot en les circumstàncies menys afavoridores lluïa com una estrella de cine. Ha dit la Florida, oi? preguntà amb veu de préssec. Duia les claus del Cayenne a la mà.
Allò no pintava bé. Havia de fer alguna cosa abans que en Martí acabés amb en Borrell en un atac de bogeria. Però la tempesta no havia fet res més que començar. Es disposava a seguir-los quan els germans Serra van entrar al despatx amb pas decidit i el cabreig contingut amb esforços.
-Sandra, maca, on és el fill de puta? -Preguntà el més alt.
Uf. El millor era callar. Arronsà les espatlles fingint desconeixença. El Serra més baixet va escriure una nota ràpida amb el seu Montblanc. Dóna-li quan el vegis, li ordenà. Ets home mort, llegí. Els germans van marxar sense ni tant sols tancar la porta del despatx. La Sandra sospirà però se’n dugué un ensurt quan el telèfon escridassà com una gallina.
La Sra. Borrell volia saber on era el seu marit. Es tractava d’una urgència. Insistí fins a la desesperació. La Sandra es tombà cap al finestral amb el telèfon enganxat a l’orella. El cel s’havia tornat de plom. Tractava de calmar la Sra. Borrell que anava elevant el to. Esgotada es rendí. El coniller s’ho havia buscat.
-El Senyor Borrell és a l’hotel la Florida- li confessà. Llençà el telèfon com si cremés.
Quan es tombà per agafar la bossa, s’adonà que el més baixet dels germans Serra havia tornat al despatx per recuperar el Montblanc oblidat a la taula. L’home alçà la cella i li somrigué. La Florida, repetí a l’arribar a la porta. Merda. Tot i ser discreta, tenia el do de la inoportunitat.
Conduir tampoc no era el seu fort i menys sota la pluja. Enfilar les corbes de la Carretera de Sant Cugat direcció Vallvidrera per arribar a l’hotel Florida era un gran repte per ella i pel seu Ibiza atrotinat. El motor es rendí al mig de la via just a la cruïlla amb la carretera de l’Arrabassada. Es desesperà. Tot i que el coniller es mereixia un bon ensurt, sentia l’obligació moral d’avisar-lo. Agafà el mòbil. La cobertura no era bona i sortí del cotxe. La samarreta de cotó se li xopà en un segon. Recordà que no duia l’armilla reflectora i sense desenganxar el mòbil de l’orella, vincla mig cos per la finestreta del seient del darrera per agafar-la. S’estirà al màxim i el tanga brodat se li enfilà per damunt de la cintura de la faldilla de lli xopada que se li arrapava al cul. No s’adonà que el BMW d’en Borrell baixava a tota llet per la carretera perseguit per un Land Rover amb dos homes. No s’adonà que en Borrell al tombar el cap per mirar el cul insinuant i sexi que sobresortia de la finestreta del Ibiza, va envair el carril contrari, i va donar un cop de volant per esquivar un Volvo que pujava en direcció contraria seguit de prop per un Cayenne. El BMW s’empassà els protectors i rodolà muntanya avall. La Sandra va treure el mig cos que tenia dins el cotxe quan el Cayenne de la Sra. Martí, el Land Rover dels germans Serra i el Volvo del Sr. Martí s’aturaven davant seu. No va entendre perquè la miraven amb els ulls esbatanats.
Olga Lac. escriptora Valldoreixenca
Juliol 2011
Tot i estar en plena canícula estiuenca, el dia s’havia aixecat tèrbol adient a la moral d’en Borrell. La xafogor estantissa del cementiri s’enganxava a la pell. La Sandra, curta de vista però amb dots de detectiu, fou l’última a afegir-se a l’escarida comitiva que s’estava dempeus davant el sepulcre. Els assistents la saludaren discretament. Els observà en detall. Primer, la vídua, de negre rigorós i una pamela excessiva, somreia complaguda. A la dreta, el Sr. Martí, soci d’en Borrell semblava afectat però la Sandra, que el coneixia d’anys, va percebre un gest d’alleujament en el llavi superior. Agafada de bracet, la Sra. Martí s’eixugava una llàgrima elegant amb un mocador blanquíssim. A l’altra banda, els germans Serra, els dos clients més importants del despatx i propietaris de les dues constructores més grans de Catalunya no perdien detall com per certificar que el Sr. Borrell era mort i ben mort.
Un llamp il•luminà la caixa de fusta amb pàtina setinada on descansava el cos d’en Borrell. Un calfred s’enfilà al pensament de la Sandra, al recordar la tempesta que dimarts a la tarda havia xopat Sant Cugat i havia coincidit amb l’accident del Sr. Borrell a la carretera de l’Arrabassada. Accident que segons la policia s’havia produït al perdre el control del vehicle degut a un cúmul de casualitats: alcohol, velocitat excessiva i paviment lliscant per la tempesta. La Sandra, però, no creia en les casualitats. No. Definitivament, la tempesta havia estat una altra.
Quan la Sandra havia arribat a l’oficina dimarts a la tarda, la Sra. Martí l’esperava a la porta, bossa en mà i talonejant sense parar. Tot i el nerviosisme, la saludà educadament. La Sandra l’acompanyà al despatx del seu marit perquè pogués esperar-lo asseguda.
Després, la Sandra va tornar a la taula i obrí el correu. Tres cartes. Tres bombes en potència. Una, la negativa de la Sra. Borrell a signar el divorci. Podia tolerar les banyes del coniller però renunciar a una pasta gansa, mai de la vida. Aquella ofensa li faria pagar car. Dos, la desestimació de la Generalitat a declarar urbanitzables els terrenys que els germans Serra havien comprat cars -seguint el consell d’en Borrell- amb la creença que hi podrien construir un parc temàtic amb hotels i infraestructures complementàries que els faria rics. Terrenys que ara s’haurien de menjar amb patates. I tercera, un sobre marró enconxat i sense remitent. Esquinçà el sobre. Era ple de fotografies. Hòstia, hòstia, no pot ser, però com ha pogut fer-ho... Les imatges del matusser Sr. Borrell follant-se l’elegant Sra. Martí la van ferir de debò.
Cinc minuts després, arribà el Sr Martí ple d’energia i parlant pel mòbil. La Sandra no el va poder avisar que la seva esposa l’esperava. Tampoc no va ser a temps d’amagar el sobre enconxat, que el Sr. Martí li va prendre de la mà encara tremolosa, junt amb la resta del correu que arreplegà de la taula mentre enfilava cap al despatx.
-Sandra, encarrega un ram de flors per a la meva dona.–li ordenà amb un somriure de menta- Ah!, i si poguessis escriure-li quatre ratlles, em faries un favor, tinc un dia massa embolicat per pensar en romanticismes.
La Sandra s’arrepapà a la cadira per si els dies de secretaria a l’àtic de la cèntrica Rambla del Celler eren a punt d’esvair-se. El senyor Martí era una bellíssima persona mentre no li toquessin el més sagrat. I en Borrell, tros d’ase, s’havia follat el més sagrat. La Sandra agafà el telèfon per encarregar les flors, però penjà. Odiava fer feina inútil. Va respirar fons i comptà enrere. Cinc, quatre, tres, dos, un...
Mala puta, com has pogut... els crits del Sr Martí van traspassar les parets. El Sr Martí va sortir del despatx rugint com una fera. Demanava sang. Les flors, a la merda.
-On és el cabronàs d’en Borrell? Plimplant a l’hotel La Florida, veritat?- el seu dit amenaçador esgarrapà la taula de la Sandra a l’engrapar les claus del Volvo.
Darrera seu, va sortir del despatx la Sra. Martí silenciosa i elegant com un guepard. Fins i tot en les circumstàncies menys afavoridores lluïa com una estrella de cine. Ha dit la Florida, oi? preguntà amb veu de préssec. Duia les claus del Cayenne a la mà.
Allò no pintava bé. Havia de fer alguna cosa abans que en Martí acabés amb en Borrell en un atac de bogeria. Però la tempesta no havia fet res més que començar. Es disposava a seguir-los quan els germans Serra van entrar al despatx amb pas decidit i el cabreig contingut amb esforços.
-Sandra, maca, on és el fill de puta? -Preguntà el més alt.
Uf. El millor era callar. Arronsà les espatlles fingint desconeixença. El Serra més baixet va escriure una nota ràpida amb el seu Montblanc. Dóna-li quan el vegis, li ordenà. Ets home mort, llegí. Els germans van marxar sense ni tant sols tancar la porta del despatx. La Sandra sospirà però se’n dugué un ensurt quan el telèfon escridassà com una gallina.
La Sra. Borrell volia saber on era el seu marit. Es tractava d’una urgència. Insistí fins a la desesperació. La Sandra es tombà cap al finestral amb el telèfon enganxat a l’orella. El cel s’havia tornat de plom. Tractava de calmar la Sra. Borrell que anava elevant el to. Esgotada es rendí. El coniller s’ho havia buscat.
-El Senyor Borrell és a l’hotel la Florida- li confessà. Llençà el telèfon com si cremés.
Quan es tombà per agafar la bossa, s’adonà que el més baixet dels germans Serra havia tornat al despatx per recuperar el Montblanc oblidat a la taula. L’home alçà la cella i li somrigué. La Florida, repetí a l’arribar a la porta. Merda. Tot i ser discreta, tenia el do de la inoportunitat.
Conduir tampoc no era el seu fort i menys sota la pluja. Enfilar les corbes de la Carretera de Sant Cugat direcció Vallvidrera per arribar a l’hotel Florida era un gran repte per ella i pel seu Ibiza atrotinat. El motor es rendí al mig de la via just a la cruïlla amb la carretera de l’Arrabassada. Es desesperà. Tot i que el coniller es mereixia un bon ensurt, sentia l’obligació moral d’avisar-lo. Agafà el mòbil. La cobertura no era bona i sortí del cotxe. La samarreta de cotó se li xopà en un segon. Recordà que no duia l’armilla reflectora i sense desenganxar el mòbil de l’orella, vincla mig cos per la finestreta del seient del darrera per agafar-la. S’estirà al màxim i el tanga brodat se li enfilà per damunt de la cintura de la faldilla de lli xopada que se li arrapava al cul. No s’adonà que el BMW d’en Borrell baixava a tota llet per la carretera perseguit per un Land Rover amb dos homes. No s’adonà que en Borrell al tombar el cap per mirar el cul insinuant i sexi que sobresortia de la finestreta del Ibiza, va envair el carril contrari, i va donar un cop de volant per esquivar un Volvo que pujava en direcció contraria seguit de prop per un Cayenne. El BMW s’empassà els protectors i rodolà muntanya avall. La Sandra va treure el mig cos que tenia dins el cotxe quan el Cayenne de la Sra. Martí, el Land Rover dels germans Serra i el Volvo del Sr. Martí s’aturaven davant seu. No va entendre perquè la miraven amb els ulls esbatanats.
Olga Lac. escriptora Valldoreixenca
Juliol 2011
2 comentaris:
Olga gràcies per la teva col·laboració amb l'AVVCELM.
Apa!
JM.
Sort amb el teu nou projecte.
JM.
Publica un comentari a l'entrada