divendres, 31 d’agost del 2012

ESTEM DE VACANCES


Ramblas (Es Grau)


Barranc d'Algendar


Tanca (Barranc d'Algendar)


Iot Tacanuya (1.992) Originally priced at $14.5 million


Sa Torreta (Parc Natural)


S'Albufera d'Es Grau


Binidali


Trenyines S'Albufera d'Es Grau


Sa Gola (Es Grau)


Sargantana gimnèsia (Podarcis lilfordi brauni) illa d'Es Colom


Caldereta de llagosta


Binisafua


Cala Presili


Paret seca


Far de Favaritx


Far de Cavalleria


Posta de sol a Cavalleria


Taula de Trepucó


Cala Coves

Hola amics de "SORPRÈN I NO SORPRÈN" a partir del dia 1 d'agost i fins el 31 ambdós inclosos, estarem de vacances per tant ens trobarem de nou a primers de setembre. Bon estiu a tothom.
Apa!
JM

dijous, 30 d’agost del 2012

RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX

El servei d’aigua corrent a Valldoreix

Una de les preocupacions per al bon desenvolupament urbanístic a Valldoreix ha estat, al llarg del segle XX, la xarxa d’aigua corrent. En Joan Borràs construí un gran dipòsit per donar servei a la seva urbanització. En Joan Gassó comercialitzava les aigües de les seves mines al barri de Montmany, principalment, i a d’altres barris amb l’empresa Herederos de Elisa Oliver.


L’any 1942 diversos valldoreixencs participaren a la comissió gestora del servei d’aigües, entre els quals podem destacar Albert Rosàs i Masià, Francesc Busquets i Fransi, Jaume Escoda i Llavería, i Manel Borràs i Ventura. Poc temps més tard es creà l’empresa Aguas de Sant Cugat del Vallés, S.A., formant part del seu consell d’administració els valldoreixencs Albert Rosàs i Masià com a vicepresident i Jaume Escoda i Llavería, president de l’Associació de Propietaris de Valldoreix com a conseller. A Valldoreix el subministrament d’aigua corria a càrrec de dues companyies: La Cooperativa d’Aigües de Valldoreix i la Damcar, propietària del dipòsit de Can Llunell.

El 1942 s’estudià la possibilitat de portar les aigües de la Mina Berta, el projecte s’abandonà el 1943 per manca de capital. La font de la Mina Berta oferia un cabdal de 400 m³/h, canalitzant-se anys més tard. La Cooperativa de Suministres de Valldoreix quedà legalment constituïda l’1 de juliol de 1951 i agafava els abonats de l’antiga empresa Herederos de Elisa Oliver, i les seves fonts, la seva xarxa de distribució ocupava el sector esquerra de l’Avinguda Mn. Jacint Verdaguer.


A partir de juny de 1976 un gran sector de Valldoreix, així com Mira-sol i Mas Gener patiren importants talls en el subministrament. L’empresa Damcar deia que els problemes eren deguts a la manca de cabdal i al deficient estat de la xarxa de distribució. La primera de les raons era falsa donat que servia aigua per altres, fins i tot a fora del terme, però la reparació de la xarxa superava les seves possibilitats econòmiques. Els talls crearen algunes situacions de tensions i cues de veïns i veïnes descontents carregats amb galledes davant el dipòsit de Can Llunell. Saur es va fer càrrec del subministrament als clients de la Damcar i renovà la xarxa distribuïdora. Durant molts anys era habitual veure com baixava la pressió quan els estiuejants omplien les seves piscines, així com patir restriccions i talls de subministrament en el servei d’aigua durant l’estiu. Per sort això forma part del passat, però no hem d’oblidar que l’aigua és un bé molt escàs i que hem de ser responsables amb una racionalització del seu consum.

Juanjo Cortés Historiador Valldoreixenc

dimarts, 14 d’agost del 2012

RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX

Can Barba de Valldoreix

Coneguda també com a Can Barba de Madrona, la masia està situada a la falda del Puig Madrona, en el camí que va cap a Can Domènech. Can Barba pertanyia al terme de Canals, actual Valldoreix, i era parròquia de Santa Eulàlia del Papiol fins el 1823 en què passà a la de Sant Cebrià de Valldoreix, juntament amb la de Can Domènech.


A prop de la casa hi ha una font que regava l’hort. Els primers documents que ens parlen de l’existència de la masia daten del s. XIII, amb la presència del primer propietari, Guillem Barba, possiblement provinent de la masia de Can Barba de la Pedra Blanca, de Sant Julià d’Altura, prop de la carretera que va de Matadepera a Sabadell.


De Can Barba van ser alguns dels alcaldes de l’antic municipi de Canals. Entre aquests destaquen Pere Barba (1619, 1622 i 1626); Pere Joan Barba (1753); Joan Barba (1769).
Durant la Guerra del Francès (1808-1812), la masia va ser saquejada i destruïda per les tropes napoleòniques. Al llarg del s. XIX els membres de la família s’uniren a la causa carlina, formant part de diverses partides que assaltaren altres masies de la zona, com can Monmany. Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) la masia va ser confiscada i es convertí en dipòsit d’armes i polvorí. Quan l’exèrcit republicà reculava les seves posicions, el polvorí va ser dinamitat el 24 de gener de 1939, quedant en peus la casa dels masovers, la capella, uns dormitoris i un menjador. La capella de la casa estava dedicada a sant Joaquim, d’aquí que la masia fos coneguda també com a Vil·la Sant Joaquim. L’any 1940 es feren càrrec de la masoveria i guarda una família de Rubí que muntaren una granja de perdius, guatlles i faisans. En l’actualitat pertany a la Companyia de Jesús, per donació del pare Jacint Alegre Pujals, fundador del Cottolengo de Barcelona.

Juanjo Cortés Historiador Valldoreixenc