Narcís Perbellini i Subiranas era un home no gaire alt que
difícilment destacava entre els altres. Si raons molt poderoses no exigien el
contrari, volun-tàriament es marginava i en les reunions socials o en els actes
oficials en què no li era obligat el protago-nisme, se’l podia trobar fàcilment
en un racó fugint de les empentes dels refrigeris com del cobejat
exhi-bicionisme dels llocs destacats. Discret, senzill, poc corpulent, amagava
una gran talla moral.
Narcís Perbellini va arribar a Sant Cugat junta-ment amb el
tren el 1917. Havia nascut a Barcelonael 1893, fill de pare italià de Verona i
de mare catala-na. Tot i la seva mitja ascendència veronesa, resultà ser un
militant esquerrà catalanista. Ben aviat, però, es desenganyà dels politiquets
i dels politicastres i es “refugià” a Sant Cugat, sense que mai
més,però,abandonés els seus ideals, que fins al dia de la seva mort, el 1972,
marcaren tots els actes de la seva vida.
Va ser un dels pioners que emigraren de la gran ciutat
cercant un lloc ideal per viure amb certa lli-bertat. Enamorat com era de la
natura, s’instal·là a tocar
el Mas Fuster, al cor de la Floresta –aleshores incipient urbanització–,
allunyat pràcticament de tot arreu, sols comunicat per camins enfangats. I és
que el lloc li era familiar ja que el coneixia com a fruit de les seves
periòdiques excursions dominicals de l’època de ciutadà barceloní. Home
essencialment independent, descobrí la possibilitat de seguir la seva tasca
professional de gravador sense haver d’estar al mig del batibull ciutadà.
El 1917 comptava 24 anys, però quasi des de la seva
infantesa havia estat un practicant de l’excursionisme i s’havia ficat en
diverses aventures culturals entre les quals destacava el teatre, del qual
estava fortament enamorat. Ja de molt jove havia diri-git i actuat en grups
d’aficionats, cosa que continuà a Sant Cugat incorporant-se de ple en les
activitats teatrals de la Unió com a actor, com a director i fins i tot com a
autor, en aquells anys àlgids de l’entitat, on també es va responsabilitzar de
la biblioteca.
Finalitzada la guerra del 1936-39, passats uns quants anys,
a la Unió –fins aleshores clausurada– se li permeté reorganitzar-se. Intentant
de nou ocupar les velles posicions, Perbellini també s’incorporà al quadre
escènic que, per exigències del moment,s’havia de denominar “Agrupación
Artística del Casino Nacional”. Era aquest un moment en què el cotxe encara era
un privilegi, sols apte per a gent amb possibilitats o per exigències de la
professió, i Narcís Perbellini dues vegades a la setmana es veia obligat a les
dues o a les tres de la matinada a tornar a peu, després dels assaigs, cap al
Mas Fuster, sense que mai l’espantés ni el fred ni la pluja. La seva absència a
un assaig sols la justificava una malaltia.
El 1934, seguint els seus impulsos de persona consagrada
sempre als altres, va veure la manera de canalitzar la seva vocació de servei a
la comunitat –sempre per la via pacífica, mai més la “política”– i ingressà a
la Creu Roja donant-s’hi al cent per cent. Després dels estudis pertinents, en
sortí graduat alfe-res. En esclatar la guerra ja era tinent i es jubilà capità.
Els qui recordem l’època de les desfilades patro-nals i de
les processons de Corpus encara tenim pre-sent la marcialitat de Narcís
Perbellini al capdavant del grup dels voluntaris de la Creu Roja, que
con-trastava amb tantes formes i fórmules casolanes de l’entorn. I és que ell
era incapaç de fer qualsevol cosa sense donar-hi tot el valor i la justa
transcendència.
Fins aquí aquestes eren algunes de les activitats
“visibles” de Narcís Perbellini. Silenciosament, però, molta part del seu temps
el va donar als altres per conseguir, sempre d’una manera desinteressada i molt
en perjudici de la seva ja escassa economia, que a un grup de nois i noies els
arribés l’alfabetització i, anant més enllà encara, altres complements
culturals.
En arribar al Mas Fuster, s’adonà que a l’entorn d’aquell
paratge hi havia masies i algunes cases amb famílies amb nens petits que, uns
per deixadesa dels pares, altres per la impossibilitat de comunicació, restaven
a casa completament analfabets sense que ningú en tingués cura de la
instrucció. Conscient del problema, organitzà a casa seva una mena de col·legi
“clandestí” i malgrat la seva migrada economia no cobrava res, cosa que
fàcilment va fer que els pares hi deixessin anar els seus fills a hores
determinades.
Un modestíssim, però no poc important centre cultural,
s’organitzà en aquella senzilla casa perduda enmig del bosc. A més d’ensenyar a
llegir i a escriure, en Perbellini organitzà un petit quadre escènic i fins un
cor que per Pasqua sortia a cantar les caramelles. Tot això entre una colla de
nois i noies que sense la seva intervenció estaven predestinats a ser
analfabets.La seva obsessió per fer arribar la cultura fos on fos dels qui
n’eren desheretats va fer que anés al vespre dos dies a la setmana a donar
classe a dos germans que vivien al lloc anomenat Casa Blava. Aquest anar i
tornar a peu pel mig del bosc des del Mas Fuster, amb les incomoditats del mal
camí i de l’obscuritat més absoluta de les nits ennuvolades i sense lluna, van
ser per ell un plaer perquè només contava les anècdotes agradables d’aquell
accidentat trajecte: el cant dels ocells nocturns, la remor de les bestioles o
el pas fur-tiu dels senglars acompanyats de la garrinada.
En esclatar la guerra el “col·legi Perbellini” s’amplià. El
gran nombre de refugiats que fugien dels bombardeigs de Barcelona trobaren en
Narcís Perbellini un recurs per als seus fills que s’havien quedat sense
escola. Fidel als seus principis, mai demanà res a ningú. Tot quedà a la
consciència dels pares que, en aquells moments de privacions, cada u li donà el
que podia, ja fos en diners o en espècie.
D’anècdotes sucoses i de diferents activitats en benefici
de la comunitat, se’n podrien contar l’alçada d’un campanar. Les circumstàncies
específiques del lloc que havia triat per viure el portaren fins i tot a fer
d’infermer practicant, donant injeccions que el metge receptava als malalts de
la rodalia, tan allunyats i incomunicats com ell mateix. La seva vocació d’ajut
als altres era tal, que el dia que una família de l’entorn agafà el tifus i que
ningú no gosava acostar-s’hi per por del contagi, mentre durà la malaltia ell i
la seva esposa es tornaren dia i nit vetllant-los, sense que en cap moment
esperessin cap mena de compensació.
Mereix destacar-se l’acció heroica que amb la seva
intervenció oportuna va ser decisiva el 1936 per salvar de la crema l’església
de Valldoreix. Aquell dia havien cremat ja l’altar major del temple del
monestir de Sant Cugat i casualment arribà a la Creu Roja la notícia que algú
havia sentit que els incendiaris deien que anaven a cremar l’església de
Valldoreix. En Narcís Perbellini no s’ho va pensar gens i mobilitzà els
conductors del vehicle que normalment feia els serveis de la institució. Varen
córrer cap a Valldoreix i a mig camí barraren el pas creuant el vehicle. Quan
arribaren els camions dels suposats incendiaris, Perbellini s’encarà al grup
armat portant ell com a armes les seves qualitats cíviques combinades amb les
de bon actor i els engegà una arenga en la qual en síntesi els deia que on
havien d’anar a gastar les seves energies era al front d’Aragó, que era allà on
hi havia
l’enemic
real, que el perill no venia de l’indefens altar,sinó que el feixisme amenaçava
des de ponent... Va ser tan convincent que, en lloc d’engegar-li un tret,
giraren cua i l’altar de l’església quedà intacte. Segons alguns dels veïns que
varen viure aquell nefast any de 1936, conscients de com gairebé miraculosament
s’havia salvat el retaule, immediatament varen treure els objectes de culte i
els enterraren tots junts en el bosc. De tot plegat, sols se’n va salvar una
part: mis-teriosament, quan ho van anar a buscar passada la guerra, no hi havia
totes les peces.
A Valldoreix, en una reunió es va proposar que un carrer
portés el seu nom, proposta que anava avalada per un bon nombre de signatures.
El reduït consistori
de l’Entitat Menor finalment decidí per votació –tres en contra, dos a favor–
que es desesti-mava la proposta. L’argument en què es basaven els partidaris de
l’alternativa era de posar noms de flors a tots els carrers del barri, perquè
això faria molt més bonic que el nom d’una persona... Encara ara resta pendent
el reconeixement oficial dels seus mèrits.
Joan Tortosa i Saperas
Any 2011
.jpg)
