dimecres, 31 d’agost del 2011

ESTEM DE VACANCES

Excursió amb kayak



Far de Favaritx




Posta de sol i al fons el Monte Toro



Gola de s'Albufera



Xemeneia típica de caseta menorquina



Sargantana endèmica de l'illa d'En Colom



Navegació a vela



Pont de la Gola de S'Albufera


Tortuga mediterrànea



Sortida del sol des de Es Grau



Lliri de platja


Taula de Torralba


Es Grau


Cala Pregonda


Cales Coves


Caldereta de llagosta


Veler d'època


Illa d'En Colom (S'Arenal del Moro)



Rap (Sapo)


Es Jaleo


Llaud Menorquí



Hola amics de "SORPREN I NO SORPREN" a partir del dia 1 d'agost i fins el 31 ambdós inclosos, estarem de vacances per tant ens trobarem de nou a primers de setembre.
Apa!
JM.

dimecres, 17 d’agost del 2011

RACÓ LITERARI


El viatge


Són les 8:17 del vespre.


Acabo de decidir que la decoració del meu estudi no m’agrada. Un pòster de Kurt Cobain (líder de Nirvana) al costat de la finestra; a sota una foto on sortim milers de persones nues a les Fonts de Montjuïc; darrere meu, trofeus diversos de la meva juvenil època de jugador d’hoquei a sobre del prestatge (per què els portaria amb mi quan em vaig traslladar a Amsterdam?); la resta de coses no són ni dignes d’esmentar. A més, el color groc palla de les parets no combina amb l’única cosa que salvaria: el preciós escriptori d’aires barrocs, de caoba, tallat per un artesà fa uns quants segles (almenys així m’ho va vendre el noi del mercat ambulant). Però tot això quedarà enrere.


Una noia m’ha demanat que marxi a viure amb ella. De fet no m’ho ha demanat, només m’ho ha insinuat. M’ho ha dit amb la mirada, i això per a mi ja és suficient, sé que estarà contenta amb la meva companyia. És un viatge llarg, però de mandra no me’n fa gens ni mica. La vaig conèixer al Rijkmuseum fa tot just tres setmanes, un dimarts, i ja hi ha una complicitat que mai abans havia tingut amb ningú, ni tan sols amb la Sofia.


Aquell dia l’aire condicionat no funcionava i l’ambient estava molt carregat. Jo estava assegut en un dels bancs de la segona planta examinant la Ronda Nocturna de Rembrandt i vaig notar que algú em mirava. Em vaig girar i vaig trobar-me uns ulls femenins que van perforar-me com si fos paper de fumar. Tot el demés va desaparèixer. Mai abans ningú no m’havia mirat així, mai m’havia sentit tant indefens. No va deixar de mirar-me, fins que, atordit, vaig marxar corrent de la sala i em vaig dirigir a les escales que conduïen a la planta baixa. Vaig saltar els graons de dos en dos, fins que a mitja escala em vaig haver de frenar perquè un grup de quinze japonesos barraven el pas. Vaig mirar enrere buscant aquella mirada amb ganes de no trobar-la. No hi era.
Un cop a baix em vaig asserenar amb l’ajuda d’uns paisatges de Millet. No havia oblidat aquella cara, però l’ambient de normalitat que es respirava a la sala va minvar el neguit que duia a dins. Camps de blat, segadors, masies, núvols que deixaven entreveure petits bocins de cel blau, tot contribuïa a la calma de l’observació pictòrica. Però seguia trasbalsat, atordit per l’encontre anterior amb aquella noia tan bella i alhora tan estranya. Les ganes de tornar a casa, tornar al costat de la Sofia, em van empènyer a marxar.


No vaig poder treure’m del cervell aquella mirada. Quan tancava els ulls la veia a ella, allà quieta, sense fer res més que mirar-me. Somiava amb ella, esmorzava amb ella, em dutxava amb ella. Tenia por, no sé ben bé de què, però estava espantat. Vivia un infern al qual vaig decidir, per por a tornar-me boig, enfrontar-m’hi.


El següent Diumenge vaig tornar-hi. No sabia si la trobaria però d’alguna manera havia de saber més d’ella, i allà era l’únic lloc on l’havia vist. Vaig entrar al Rijkmuseum no amb poques ganes de fer marxa enrere, però decidit a posar fi al calvari que vivia aleshores. Sorprenentment les coses van anar diferent de com pensava.
Vaig entrar a la sala on ens vam trobar. Estava allà, però l’expressió de la seva cara semblava diferent. Com jo, ella també havia tornat per trobar-me. Els seus ulls no em van inspirar la mateixa temença, no em vaig sentir amenaçat. Eren uns ulls tristos, melancòlics, que ja no m’estudiaven, simplement em buscaven. Aquest cop vam estar-hi durant força estona, sense dir-nos res. Érem ella i jo, sols envoltats de gent.


A partir d’aquell dia he estat fidel a la cita diària amb ella. Ens hem trobat cada tarda, i el museu s’ha convertit en un refugi on hem pogut desconnectar del que ens envolta. Ens hi hem passat hores, sense fer cas a la gent que ens rodejava. No ens calien paraules per expressar el que sentíem, el que volíem dir-nos. Només ens calien les ganes de veure’ns.


S’ha anat formant un lligam indissoluble entre nosaltres dos. I cada cop s’estreny més. Ara ja crec que ha arribat el moment de fer el pas. La Sofia no em tindrà, però no es quedarà sola. Sé que li faré mal i possiblement no entendrà el que ha passat, però jo ja no seré aquí per aclarir-li. Només quedarà aquest tros de paper on he escrit les meves últimes paraules, paraules que llegireu quan ja no estaré aquí. Estaré bé, al costat d’aquesta noia, una de les muses de Rembrandt. Per mi, la millor de totes.


Des de la finestra del meu estudi, en un cinquè pis, a les 9:42 de la nit, comença el meu viatge. Un viatge de 19 metres. Un viatge de 400 anys.


Oriol

dimarts, 16 d’agost del 2011

RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX

Un retall de Monmany a Ceuta

Des de la terrassa de casa de l’Alberto Candela i de l’Anabel Miquel observo amb atenció l’entrada i sortida regular dels vaixells que uneixen Ceuta amb la península, així com dels vaixells mercants. A l’horitzó es veu la península, i al mar, desenes de vaixells, entre els que destaquen megavaixells xinesos carregats de contenidors. L’Alberto, capità de iot, m’explica les particularitats de les maniobres i la navegació amb el vent de llevant o el de ponent.

Un tret de canó d’artilleria em crida l’atenció. Són les dotze del migdia. És el canó de l’Hacho. Aquest tret és una tradició que es remunta a quan l’Hacho era una presó i marcaven les diferents hores amb trets de canó. La mirada de l’Hacho i una placa de la colònia catalana a un edifici de la Calle Real, recordant on va morir Agustina Saragossa i Domènech el 29 de maig de 1857, heroïna de la Guerra del Francès, m’ha portat al cap a Francesc Oliver-Monmany i Mir, el militar i polític lliberal valldoreixenc que va estar quatre anys deportat aquí.

Francesc és sens dubte un dels personatges més importants de la història de can Monmany i de Valldoreix. Entre 1828 i 1831 Francesc Oliver va estar a Ceuta com a conseqüència de les purgues polítiques del Comte d’Espanya. Oliver, en un poema, diu: “Que la intriga sólamente, Ha castigado sin razón, Llevando de sopetón, A Ceuta muy de repente”. En aquest document dibuixa una goleta travessant l’estret de tornada a casa, a can Monmany.

L’any 1832 Oliver rep de la reina un Reial Decret d’Amnistia que l’hi permet creuar l’Estret de Gibraltar i retornar a casa. Aquell mateix any és escollit alcalde de Canals per dos anys consecutius, essent comissionat del govern de la Capital i prestant serveis d’estat.

Juanjo Cortés. Historiador valldoreixenc.