NARCÍS PERBELLINI . Un personatge exemplar: el salvador del retaule de Valldoreix

Narcís Perbellini i Subiranas era un home no gaire alt que difícilment destacava entre els altres. Si raons molt poderoses no exigien el contrari, volun-tàriament es marginava i en les reunions socials o en els actes oficials en què no li era obligat el protago-nisme, se’l podia trobar fàcilment en un racó fugint de les empentes dels refrigeris com del cobejat exhi-bicionisme dels llocs destacats. Discret, senzill, poc corpulent, amagava una gran talla moral.

Narcís Perbellini va arribar a Sant Cugat junta-ment amb el tren el 1917. Havia nascut a Barcelonael 1893, fill de pare italià de Verona i de mare catala-na. Tot i la seva mitja ascendència veronesa, resultà ser un militant esquerrà catalanista. Ben aviat, però, es desenganyà dels politiquets i dels politicastres i es “refugià” a Sant Cugat, sense que mai més,però,abandonés els seus ideals, que fins al dia de la seva mort, el 1972, marcaren tots els actes de la seva vida.

Va ser un dels pioners que emigraren de la gran ciutat cercant un lloc ideal per viure amb certa lli-bertat. Enamorat com era de la natura, s’instal·là a tocar el Mas Fuster, al cor de la Floresta –aleshores incipient urbanització–, allunyat pràcticament de tot arreu, sols comunicat per camins enfangats. I és que el lloc li era familiar ja que el coneixia com a fruit de les seves periòdiques excursions dominicals de l’època de ciutadà barceloní. Home essencialment independent, descobrí la possibilitat de seguir la seva tasca professional de gravador sense haver d’estar al mig del batibull ciutadà.

El 1917 comptava 24 anys, però quasi des de la seva infantesa havia estat un practicant de l’excursionisme i s’havia ficat en diverses aventures culturals entre les quals destacava el teatre, del qual estava fortament enamorat. Ja de molt jove havia diri-git i actuat en grups d’aficionats, cosa que continuà a Sant Cugat incorporant-se de ple en les activitats teatrals de la Unió com a actor, com a director i fins i tot com a autor, en aquells anys àlgids de l’entitat, on també es va responsabilitzar de la biblioteca.

Finalitzada la guerra del 1936-39, passats uns quants anys, a la Unió –fins aleshores clausurada– se li permeté reorganitzar-se. Intentant de nou ocupar les velles posicions, Perbellini també s’incorporà al quadre escènic que, per exigències del moment,s’havia de denominar “Agrupación Artística del Casino Nacional”. Era aquest un moment en què el cotxe encara era un privilegi, sols apte per a gent amb possibilitats o per exigències de la professió, i Narcís Perbellini dues vegades a la setmana es veia obligat a les dues o a les tres de la matinada a tornar a peu, després dels assaigs, cap al Mas Fuster, sense que mai l’espantés ni el fred ni la pluja. La seva absència a un assaig sols la justificava una malaltia.

El 1934, seguint els seus impulsos de persona consagrada sempre als altres, va veure la manera de canalitzar la seva vocació de servei a la comunitat –sempre per la via pacífica, mai més la “política”– i ingressà a la Creu Roja donant-s’hi al cent per cent. Després dels estudis pertinents, en sortí graduat alfe-res. En esclatar la guerra ja era tinent i es jubilà capità.

Els qui recordem l’època de les desfilades patro-nals i de les processons de Corpus encara tenim pre-sent la marcialitat de Narcís Perbellini al capdavant del grup dels voluntaris de la Creu Roja, que con-trastava amb tantes formes i fórmules casolanes de l’entorn. I és que ell era incapaç de fer qualsevol cosa sense donar-hi tot el valor i la justa transcendència.

Fins aquí aquestes eren algunes de les activitats “visibles” de Narcís Perbellini. Silenciosament, però, molta part del seu temps el va donar als altres per conseguir, sempre d’una manera desinteressada i molt en perjudici de la seva ja escassa economia, que a un grup de nois i noies els arribés l’alfabetització i, anant més enllà encara, altres complements culturals.

En arribar al Mas Fuster, s’adonà que a l’entorn d’aquell paratge hi havia masies i algunes cases amb famílies amb nens petits que, uns per deixadesa dels pares, altres per la impossibilitat de comunicació, restaven a casa completament analfabets sense que ningú en tingués cura de la instrucció. Conscient del problema, organitzà a casa seva una mena de col·legi “clandestí” i malgrat la seva migrada economia no cobrava res, cosa que fàcilment va fer que els pares hi deixessin anar els seus fills a hores determinades.

Un modestíssim, però no poc important centre cultural, s’organitzà en aquella senzilla casa perduda enmig del bosc. A més d’ensenyar a llegir i a escriure, en Perbellini organitzà un petit quadre escènic i fins un cor que per Pasqua sortia a cantar les caramelles. Tot això entre una colla de nois i noies que sense la seva intervenció estaven predestinats a ser analfabets.La seva obsessió per fer arribar la cultura fos on fos dels qui n’eren desheretats va fer que anés al vespre dos dies a la setmana a donar classe a dos germans que vivien al lloc anomenat Casa Blava. Aquest anar i tornar a peu pel mig del bosc des del Mas Fuster, amb les incomoditats del mal camí i de l’obscuritat més absoluta de les nits ennuvolades i sense lluna, van ser per ell un plaer perquè només contava les anècdotes agradables d’aquell accidentat trajecte: el cant dels ocells nocturns, la remor de les bestioles o el pas fur-tiu dels senglars acompanyats de la garrinada.

En esclatar la guerra el “col·legi Perbellini” s’amplià. El gran nombre de refugiats que fugien dels bombardeigs de Barcelona trobaren en Narcís Perbellini un recurs per als seus fills que s’havien quedat sense escola. Fidel als seus principis, mai demanà res a ningú. Tot quedà a la consciència dels pares que, en aquells moments de privacions, cada u li donà el que podia, ja fos en diners o en espècie.

D’anècdotes sucoses i de diferents activitats en benefici de la comunitat, se’n podrien contar l’alçada d’un campanar. Les circumstàncies específiques del lloc que havia triat per viure el portaren fins i tot a fer d’infermer practicant, donant injeccions que el metge receptava als malalts de la rodalia, tan allunyats i incomunicats com ell mateix. La seva vocació d’ajut als altres era tal, que el dia que una família de l’entorn agafà el tifus i que ningú no gosava acostar-s’hi per por del contagi, mentre durà la malaltia ell i la seva esposa es tornaren dia i nit vetllant-los, sense que en cap moment esperessin cap mena de compensació.

Mereix destacar-se l’acció heroica que amb la seva intervenció oportuna va ser decisiva el 1936 per salvar de la crema l’església de Valldoreix. Aquell dia havien cremat ja l’altar major del temple del monestir de Sant Cugat i casualment arribà a la Creu Roja la notícia que algú havia sentit que els incendiaris deien que anaven a cremar l’església de Valldoreix. En Narcís Perbellini no s’ho va pensar gens i mobilitzà els conductors del vehicle que normalment feia els serveis de la institució. Varen córrer cap a Valldoreix i a mig camí barraren el pas creuant el vehicle. Quan arribaren els camions dels suposats incendiaris, Perbellini s’encarà al grup armat portant ell com a armes les seves qualitats cíviques combinades amb les de bon actor i els engegà una arenga en la qual en síntesi els deia que on havien d’anar a gastar les seves energies era al front d’Aragó, que era allà on hi havia
l’enemic real, que el perill no venia de l’indefens altar,sinó que el feixisme amenaçava des de ponent... Va ser tan convincent que, en lloc d’engegar-li un tret, giraren cua i l’altar de l’església quedà intacte. Segons alguns dels veïns que varen viure aquell nefast any de 1936, conscients de com gairebé miraculosament s’havia salvat el retaule, immediatament varen treure els objectes de culte i els enterraren tots junts en el bosc. De tot plegat, sols se’n va salvar una part: mis-teriosament, quan ho van anar a buscar passada la guerra, no hi havia totes les peces.

A Valldoreix, en una reunió es va proposar que un carrer portés el seu nom, proposta que anava avalada per un bon nombre de signatures. El reduït consistori de l’Entitat Menor finalment decidí per votació –tres en contra, dos a favor– que es desesti-mava la proposta. L’argument en què es basaven els partidaris de l’alternativa era de posar noms de flors a tots els carrers del barri, perquè això faria molt més bonic que el nom d’una persona... Encara ara resta pendent el reconeixement oficial dels seus mèrits.

Joan Tortosa i Saperas

Any 2011