Associació de veïns Ca N'Enric La Miranda de Valldoreix
El passat dia 5 de desembre va tenir lloc a la Sala de Cultura de Valldoreix la xerrada sobre el pensament dogmàtic al mètode científic i va ser a càrrec d'Andreu Valls Grau.
Del pensament dogmàtic al mètode científic
El tema central de la conferència és resseguir de forma molt esquemàtica el llarg i tortuós camí que fa el pensament europeu per deslligar l’explicació dels fenòmens naturals i en general del funcionament del cosmos, de tota intervenció divina.
El camí no és gens evident. Creure en una divinitat externa és un tret profundament essencial i estretament vinculat a la condició humana. Comú a totes les civilitzacions i permanent al llarg de les seves evolucions històriques.
Si alguna cosa en fa realment humans és la nostra necessitat i alhora capacitat per crear els conceptes de divinitat, ànima, esperit, on agafar-nos per superar la insuportable consciència de solitud, feblesa i desconsol davant la mort.
Parlarem de ciència però no podrem entendre res si abans no aprofundim en la nostra relació amb els deus, en definitiva de la nostra religió, que emmarca i guia qualsevol manifestació individual i col·lectiva de la nostra societat i per tant, també el nostre pensament científic
El naixement del Catolicisme
La nostra religió és la cristiana que fonamenta des de fa uns dos mil anys no solament la nostra visió del mon sinó també de com interpretar-lo. La seva força rau entre altres coses ens la seva extraordinària capacitat de poder organitzat.
El pas de ser petites comunitats de gent aïllades seguidores del missatge de Jesús a ser una estructura de poder mundial, ha estat possible gracies a dos o tres fets excepcionalss que ens cal remarcar.
Any 312 d.c., l’Imperi Romà entra en la fase final de la seva decadència. Constantí n’és l’emperador i té sobre la taula dos grans problemes a resoldre. Vol el poder absolut que ara ha de compartir amb Magènci ,un altre cèsar i ha d’aturar la creixen influencia de les sectes cristianes que les implacables persecucions dels cèsars anterior no ha aconseguit aturat.
“Si no pots vèncer un enemic, fes te’l teu.” Aquesta és la seva estratègia. Primer planeja una solució miliar per desfer-se de Magenci. Per encoratjar més les seves legions la vigília de la batalla decisiva els fa creure que el Déu dels cristians li ha promès una victòria esclafant si les seves legions branden durant la batalla els símbol Cristià de la creu. I així ho fan. La victòria és total.
Ara té les mans lliures per entomar el segon problema. El 313 d.c. amb l’anomenat edicte de Milà, la comunitats cristianes passen de ser perseguides a tolerades. Hi està predisposat. La seva muller és cristiana. Serà Santa Elena.
Constantí es convertirà al cristianisme. El canvi és radical. Afavorits per l’emperador obtindran càrrec oficials, entrada a l’exercit, facilitats per expansió. territorial, gestió d’impostos, etc.
Creu que amb aquestes mesures els tindrà controlats. No és ben be així. Augmenten les baralles teològiques i també disputes entre bisbes per augmentar el seu poder territorial i administratiu.
No és la pau que l’emperador esperava..
El gran pacte
Troba una solució també genial . El 325 d.c., ara fa 1700 anys convoca els bisbes més principals de l’imperi en el Concili de Nicea i els ordena que llimin les seves discrepàncies, que en surtin amb una teologia i organització unificada . És el Credo de Nicea. Un únic Déu amb tres naturaleses .:..”en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant..”.. A Occident un Papa, el bisbe de Roma, de cultura i llengua llatina i a Orient manarà el Patriarca de Constantinopla ,de cultura grega.
A Nicea neix l’essència de la actual a Església Catòlica Apostòlica i Romana
Aquest fet es fonamental perquè, què en queda de la desfeta de l’imperi Romà cents anys més tard quan Alaric saqueja Roma el 410 d.c.?. Cauen les estructures de l’Imperi : administració, , comunicacions, impostos, exercit , organització política, ... En queda la potent xarxa eclesiàstica fortament tramada, organitzada i jerarquitzada.
Durant els 500 anys següents, els pobles germànics travessen a plaer les abans impenetrables fronteres del Rin-Danubi i ocupen el buit de poder territorial i administratiu .Els nous cabdills veuen aviat l’oportunitat d’aliar-se amb les elits cristianes. El primer que fan és convertir-se al cristianisme. Es la única estructura que trobem, Son cultes, tenen el record de com organitzar un nou estat. Carlemany , que era analfabet , rei dels Gals personifica perfetament la nova entesa. El 800 d.c. es coronat a Roma pel papa Lleó III.
“... Jo Papa, representant de Déu a la Terra, justifico el teu poder i des de les trones de les esglésies t’asseguro la submissió a la acceptació de poble del nou ordre,...... i tu Emperador em garanteixes si cal per la força, la meva font de subsistència econòmica i la via lliure d’expansió territorial....”
Una pacte perfecte. És el nou ordre feudal que durarà, amb totes les friccions imaginable, fins a finals del segle XVI.
La represa cultural
El feudalisme és època d’estabilitat política que afavoreix la represa econòmica. Canals de rec, molins fariners, expansió de conreus. Riquesa agrícola en mans dels senyors i de la església. També de represa cultural .Es multipliquen les escoles lligades a esglésies , monestirs i catedrals. Es tradueixen els clàssics grecs i es recupera la ciència àrab i la de l’Egipte grec . La jerarquia eclesiàstica romana se sent molt forta. domina i controla la transmissió del pensament sobre la base de dos pilar fonamentals , la cosmologia grega d’Aristòtil que adopta com a pròpia i la subjecció de la filosofia a la teologia. El nou cànon no és el pensament naturalista dels filòsofs, presocràtics ( Demòcrit, Lucreci,..) ,sinó de Plató i Aristòtil . Qüestionar Aristòtil és qüestionar el dogma Catòlic. Cal fer servir la raó per arribar al coneixement de Déu. Fe i raó han de ser compatibles. Tota especulació filosòfica no ha de contradir la lectura literal de la Bíblia. La terra és el centre immòbil del món. El sol i la resta de planetes giren al seu voltant. Josué en l’Antic Testament ho va deixar ven clar: exclama “ ...Sol atura el camí al voltant de la Terra i allarga el dia per poder vèncer l’enemic...”. ¡¡¡
La ruptura es fa inevitable
La primera escletxa la fa Copèrnic, al proposar que el sol i no la terra el que ocupa el centre del sistema planetari, no com a simple hipòtesis de treball sinó com a realitat certa. Kepler hi veu orbites el·líptiques i no els perfectes ,constants i divins moviments circulars d’Aristòtil. Finalment Galileu fa l’acte realment revolucionari de llegir amb el seu telescopi directament la natura i situar les seves observacions per damunt de les ensenyances dels llibres sagrats (Bíblia) o humans ( Aristòtil). És la gota que fa vessar el vas. I diu inútilment als teòlegs “....La Bíblia és una guia per anar al Cel, no un llibre d’astronomia que ens diu com es mou el cel....”
Galileu és tossut però finalment fa cas als seus deixebles. Ets més valuós submís viu, que heroi mort. Vell, malalt, arrest domiciliari i quasi cec escriu la seva física : “ ...Demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències...” . Es publica a Holanda, fora de ja inquisició Romana.
En ell, Galileu troba l’expressió matemàtica correcte del moviment accelerat de caiguda d’una pedra i del moviment parabòlic d’una bala de canó.
Ha nascut el que anomenarem mètode científic d’anàlisis dels fenòmens físics.
Escollir els paràmetres fonamentals, lligar-los matemàticament i comprovar-ne la seva validesa mitjançant experiments.
A contracor, l’Església veu com està perdent el control sobre el pensament occidental. S’hi residirà tan com pugui. La teoria heliocèntrica de Copèrnic estarà en l’índex de llibres prohibits fins a començament del segle XIX.
És evident que en els temps actuals estem desfent el camí fet .
Andreu Valls
El passat dia 24 d'octubre va tenir lloc a la Sala de Cultura de Valldoreix la xerrada de l'Arquitecte Interior va ser càrrec de Enrique Abanses Ballestin, llicenciat en Psicològica i Ciències de l’educació i Màster en administracions públiques.
Resum: A través de la comunicació, la percepció i el comportament, veurem com hem anat construint la nostra història personal, que la major part de les vegades roman oculta a la nostra consciència. També veurem com aquestes habilitats són producte dels nostres esquemes mentals i els nostres paradigmes i com aquests influeixen en les nostres emocions i les nostres maneres de sentir.
https://www.blogger.com/u/1/blog/posts/3663265876777461997
Resum de la xerrada:
Medicina i art han tingut una unió al llarg de la història. Ambdues manifestacions tracten l’ésser humà. De totes les belles arts, la pintura ha estat la fidel cronista, en moltes ocasions sense saber-ho, de l'esdevenir i l'evolució de la medicina. En aquesta sessió conjuguem la Medicina al llarg dels segles XVI i XVII (remei, necessitat, creença, ciència) vista a través de la Pintura (art, expressió, reportatge, sentiment).
Ponents: Dra. Rosa Ribas i Dr. Eustaquio Hernández Simón
Aixi ho ha viscut el Rafa Usero Sáchez:
De bon començament, em va sorprendre el titular. Quina relació pot tenir?
L'inetrrogant es va anant desfent a mida que la Dra. Rosa Ribas i el Dr. Eustaquio Hernández anaven mostrant obres dels segles XVI i XVII ens anaven mostrant quadres i enfocant el remei, la necessitat, la creença i la ciència del moment i els comparaven amb la pintura (art, expressió, sentiment).
Obres que havies admirat en algun moment i que no se t'havia acudit de parar esment en el que transmetien.
Era sorprenent veure com, en una obra on sortia un malalt, la gent que l'envoltava transmetia una expressió de patiment i preocupació.
O en altre quadre que hi havia un dentista (xerraire, li deien llavors), que, mentre treia una dent, feia cara de satisfacció davant l'expressió dolorosa del pacient.
Els ponents, anaven mostrant símptomes en el cos dels que sortien als quadres, que denotaven algún tipus de malaltia.
Vaig quedar molt sorprés de descobrir aquesta relació.
RUS
El passat divendres 29 de setembre de 2023, a la sala del Casal de Cultura de Valldoreix, l'acordeonista Liv Hallum ens ha obsequiat amb una 'Conferència Musicada': L'acordió diatònic(1) al Pirineu. Origen i recuperació.
Liv Hallum és de Barcelona, ha viscut més de 10 anys a la Cerdanya i actualment viu a Valldoreix.
Ha començat amb una peça musical perquè -ha dit- s'expressava millor amb l'instrument que parlant. Ha sigut un bon començament. Sobre la tauleta tenia tres acordions diatònics i ens ha mostrat el seu funcionament. Aquests son els primitius acordions que van néixer al segle XIX i es van escampar pel mon per terra i mar. El tocaven els mariners i els camperols i obrers que volien posar música a la seva vida solitària o en els seus pobles. A les muntanyes pirinenques hi havien uns quants intèrprets escampats que amenitzaven els balls al principi del segle XX i n'ha fet un petit homenatge presentant-los un per un. Un d'ells, Artur Blasco, va viatjar a Europa del Nord i a Suècia va trobar gent que també el tocaven, això el va animar a investigar tots els llocs del mon on era conegut l'acordió diatònic. En aquest punt, Liv ha interpretat un vals preciós suec, país on va néixer el seu pare. A part de la quasi substitució de l'acordió diatònic per l'acordió cromàtic, Liv ha parlat de la decadència i gairebé mort de l'instrument, d'un costat a partir de la dictadura franquista i de l'altre el pas a noves tecnologies. Artur Blasco, l'any 1976, a la tornada del seva llarga estada per Europa, va començar 'La trobada d'acordeonistes del Pirineu a Arsèguel'. Des d'aquell any s'ha continuat fent aquesta trobada i cada vegada ha tingut més ressò. Dels primers acordeonistes, homes de diversos oficis dels pobles pirinencs, ja gairebé no en queden però aquest humil instrument ha anat guanyant pes i compta ja amb molts intèrprets professionals. A l'ESMUC ja s'hi pot cursar el seu aprenentatge. Ha acabat com ha començat: la interpretació d'una altra preciosa peça musical d'un dels intèrprets pirinencs.
El públic que omplia la Sala d'Actes de la Casa de Cultura, ha seguit amb molt interès la conferència i ha aplaudit llargament a la conferenciant-concertista.
Moltes gràcies, Liv per les teves paraules i la teva música!
Elena Bosch Castellvi
(1) L’acordió és un instrument musical de vent amb llengüetes metàl·liques dures, manxa i teclat. Actualment hi ha dos grans tipus d’acordions: els diatònics, que són els més primitius, i la versió més evolucionada, els cromàtics. En el cas de la cultura popular
CONFERÈNCIA CANTADA SOBRE EL CANT GREGORIÀ A CÀRREC DE JOSEP MARIA MASCLANS I SEGURA.
IMPRESSIONS DEL CONFERENCIANT
Vull donar les gràcies a l'Associació de Veïns de Ca n'Enric La Miranda per haver-me donat l'oportunitat de fer la Conferència Cantada sobre el Cant Gregorià.
L'elecció de l'espai ha estat magnífica ja que l'Església de Sant Cebrià és bellíssima i té unes mides i una sonoritat molt idònies per a una conferència com aquesta.
Agraeixo també la promoció que se n'ha fet que ha donat com a resultat que l'església estigués ben plena.
Els mitjans tècnics: taula, projector d'imatges, micro, etc. han estat idonis i han funcionat a la perfecció. Tot i que, gràcies a la bona sonoritat de l'espai, la sonorització no ha estat imprescindible.
El servei humà que m'ha atès per resoldre la instal·lació primer, i les possibles incidències informàtiques i/o tècniques després, ha estat molt atent i eficaç.
Tot ha funcionat a la perfecció.
I el que més celebro és que tothom en va sortir molt satisfet. Tot plegat al voltant d'un tema que sembla per a minories però que, en aquest cas, ha interessat força persones.
Gràcies novament,
Josep Maria Masclans i Segura
Enllaços YouTube:
https://youtu.be/mVBdJ7WkxxI
https://youtu.be/ExoitXMmmpY
https://youtu.be/4IdoY08PWxA
Fou una escriptora catalana, autora de la novel·la Solitud, una de les obres literàries cabdals del modernisme. També va desenvolupar una carrera com a pintora, escultora i dibuixant.
"Deixeu-me fer i jo deixaré fer", tota una declaració d'intencions d'una dona valenta i extraordinària com va ser la Caterina Albert.
Una xerrada presentada per la Roser Colomer, sobre una dona indòmita coneguda amb el nom de ploma masculí, Víctor Català, que ella mateixa va escollir per amagar-se de les crítiques en descobrir que era una escriptora dona, qui havia guanyat els jocs florals del 1898 amb "La infanticida".
Gràcies @feclavell i a l.Associació de Veïns de Ca N.Enric La Miranda, per una conferència sobre una dona lluitadora, avui, 25N dia internacional de l'eliminació de la violència contra les dones.
Olac
Víctor Català neix a l´Escala i és filla de Dolors Paradís Farrés (1834-1932) i de Lluís Albert Paradeda (1843-1890), tots dos terratinents. És la gran de quatre germans.
Va molt poc a l´escola i no en guarda bons records. A l´adolescència passa un any interna a un col·legi a Girona on hi aprèn sobretot francès i piano.
El seu pare contracta un professor de dibuix i s´instal·la a casa i li fa classes particulars de pintura. El pare, també li fa una cambra pròpia al graner on ella hi trobarà les condicions ideals per escriure i dibuixar. El pare mor el 1890, ella té 21 anys i es fa càrrec de la gestió de la hisenda familiar.
Viu mig any a Barcelona on gaudeix i participa de la vida de ciutat, encara que se l´ha volgut encasellar com a don rural. Viatja per Europa amb els seus amics. De gran ja es queda a viure de forma permanent a l´Escala.
Té una gran personalitat i el seu lema és “Deixeu-me fer i jo deixaré fer”.
El 1898 guanya els Jocs Florals d´Olot amb el monòleg de La Infanticida. Quan es descobreix que és una dona provoca un gran escàndol i a partir d´aleshores utilitzarà el pseudònim de Víctor Català. És un text potent i realista, arriba al fons de l’anima humana. La protagonista, una jove pobra i desvalguda, esdevé víctima dels homes i de la societat que l´envolta.
Manté una correspondència molt rica amb Joan Maragall, l´anomena poeta civilitzat i civilitzador
L´altra obra de la que vam parlar va ser SOLITUTD. Va ser una novel·la per entregues entre el maig de 1904 i l´abril de 1905 a la revista Joventut. El paisatge hi té un pes molt dominant. És un drama rural amplificat. Relata un món caduc que s´acaba. Hi explora qüestions com el desig sexual, la maternitat i l´alliberament social.
El llenguatge a les seves obres és d´una gran riquesa lèxica. És una narradora amb una base poètica.
RCS
