A començaments del segle XIX la terra tenia
uns 6.000 anys d’edat, les espècies les havia creat Déu totes de cop i les
actuals eren les que havien sobreviscut al diluvi universal amb a l’aixopluc de
l’arca de Noè. En resum, una visió marcada essencialment per la lectura literal
de la Bíblia.
El progressiu descobriment i reinterpretació
de cada cop més gran quantitat de fòssils, ara ja vistos com a restes d’éssers vius
actualment extingits i en molt casos semblants als actuals, obligà als estudiosos
a cercar una explicació alternativa.
Cap al 1800 s’imposà el que anomenem teoria
“catastrofista “ del naturalista francès G. Cuvier (1769-1832) , que consisteix en
explicar els canvis biològics com a seqüències de tres episodis fixos: “cataclisme” ( geològic, climàtic, ), que comporta,
“l’extinció” d’algunes espècies i un
acte de “creació” divina que en crea de noves per omplir el buit deixat.
En la mateixa època sorgeix a Anglaterra un
nou moviment que interpreta la formació del relleus muntanyencs i les valls de
la superfície terrestre com a resultat d’una acció lenta, ininterrompuda en el
temps i persistent en la lleis físiques
que hi actuen. El vulcanisme i els
moviment sísmics justifiquen la formació de muntanyes, l’erosió i sedimentació
a l’aparició de les valls, tots ells fenòmens
idèntics als que observem en l’actualitat.
És l “actualisme” de l’anglès C. Lyell (1798-1875),
pare de la geologia moderna.
Aquesta visió gradualista s’oposa a la sincopada o de successió de
canvis bruscos propugnada per G. Cuvier.
En aquest context apareix Darwin (1809-1882) l’estudiant
de teologia, aficionat a col·leccionar animals i plantes que accepta una
invitació del capità FitzRoy (1805-1865)
perquè l’acompanyi com a naturalista en el proper viatge que farà per
cartografiar el perfil de la costa de Sud Amèrica. Context que ens serveix per
copsar la l’agosarada pregunta que Darwin es fa durant el viatge, fruit del que
va observant durant les seves excursions terrestres: Si el gradualisme geològic de C. Lyell serveix per explicar la varietat
dels relleus actuals de la terra, perquè no apliquem aquest mateix gradualisme
per explicar la varietat de formes de vida biològica d’animals i plantes ?.
És la geologia la que dóna la pista a Darwin per
aquest canvi genial de perspectiva , més agosarada encara si tenim en compte la inconsistència dels
registres fòssils en que es sustentava, i l’edat de la terra llavors ja de
80.000 anys, manifestament curta per a la seva teoria.
Darwin torna a Anglaterra amb una malaltia
que el turmentarà per sempre més i l’obligarà a seguir un règim gairebé monacal
a Down House, una tranquil·la casa de camp als afores de Londres, la resta de
la seva vida. Abans però passarà 4 anys
a Llondres que aprofita molt bé, per donar-se a conèixer entre l’
intel·lectualitat Londinenca, llegir “ Assaig sobre el principi de la població”
de T. Malthus (1766-1834) i casar-se
amb la seva cosina Emma Wedgwood (1808-1896).
Darwin espera 20 anys a publicar les seves
idees, motivat en part per l’extremat perfeccionisme en la cerca de les màximes
evidencies experimentals per recolzar les seves afirmacions i sobretot evitar el
trasbals amb el pietisme religiós de la muller Emma i la més que previsible
oposició frontal de bona part de l’estament oficial eclesiàstic i acadèmic.
I ara si ja podem enunciar els tres pilars
essencials de la teoria de Darwin per explicar la dinàmica evolutiva de les
espècies, origen de la biologia moderna:
1.- En tota població biològica apareixen
constantment individus amb alguna característica lleugerament diferent (
“varietats” ) a la de la resta de la població.
2.- La lluita per l’existència fa la tria. Ho
anomeno selecció natural.
3.- Sobreviuen els individus amb varietats
més favorables a l’entorn en què viuen.
No
sobreviu el més fort sinó el més ben adaptat.
AVG
