diumenge, 31 de juliol de 2011

ELS MÉS VISTOS DEL MES DE JULIOL

Nº1

Contenidors del Passeig Esparver 03_07_11 12,15h.


Contenidors del Carrer Sant Albert (darrera Col·legi La Farga) dia 17_07_11 20,00 h

Nº2

Nou disseny en la toponima dels carrers en el Barri de la Guinardera a VDX.

Nº3



Veure aquest mix entre Gaudí i Miró, en una casa del Carrer Camèlies de VDX.

dijous, 28 de juliol de 2011

RACÓ LITERARI

Relat guanyador a l’Escola del Crim!

El Coniller
A l’enterrament del Sr. Borrell, no va assistir gaire gent. La Sandra, secretaria al despatx d’en Martí i Borrell Advocats, no s’estranyà. El senyor Borrell era conegut com el coniller per la seva afició a caçar conills. Conills de tota mena, esclar. La millor escopeta l’amago a la bragueta, repetia ben cofoi, fent rodolí. Cabró. Davant una dona guapa, amb cul o pits generosos es passava el novè manament pel folre dels pantalons. Hi tenia habilitat, tot s’ha de dir. Una maleïda habilitat.
Tot i estar en plena canícula estiuenca, el dia s’havia aixecat tèrbol adient a la moral d’en Borrell. La xafogor estantissa del cementiri s’enganxava a la pell. La Sandra, curta de vista però amb dots de detectiu, fou l’última a afegir-se a l’escarida comitiva que s’estava dempeus davant el sepulcre. Els assistents la saludaren discretament. Els observà en detall. Primer, la vídua, de negre rigorós i una pamela excessiva, somreia complaguda. A la dreta, el Sr. Martí, soci d’en Borrell semblava afectat però la Sandra, que el coneixia d’anys, va percebre un gest d’alleujament en el llavi superior. Agafada de bracet, la Sra. Martí s’eixugava una llàgrima elegant amb un mocador blanquíssim. A l’altra banda, els germans Serra, els dos clients més importants del despatx i propietaris de les dues constructores més grans de Catalunya no perdien detall com per certificar que el Sr. Borrell era mort i ben mort.
Un llamp il•luminà la caixa de fusta amb pàtina setinada on descansava el cos d’en Borrell. Un calfred s’enfilà al pensament de la Sandra, al recordar la tempesta que dimarts a la tarda havia xopat Sant Cugat i havia coincidit amb l’accident del Sr. Borrell a la carretera de l’Arrabassada. Accident que segons la policia s’havia produït al perdre el control del vehicle degut a un cúmul de casualitats: alcohol, velocitat excessiva i paviment lliscant per la tempesta. La Sandra, però, no creia en les casualitats. No. Definitivament, la tempesta havia estat una altra.
Quan la Sandra havia arribat a l’oficina dimarts a la tarda, la Sra. Martí l’esperava a la porta, bossa en mà i talonejant sense parar. Tot i el nerviosisme, la saludà educadament. La Sandra l’acompanyà al despatx del seu marit perquè pogués esperar-lo asseguda.
Després, la Sandra va tornar a la taula i obrí el correu. Tres cartes. Tres bombes en potència. Una, la negativa de la Sra. Borrell a signar el divorci. Podia tolerar les banyes del coniller però renunciar a una pasta gansa, mai de la vida. Aquella ofensa li faria pagar car. Dos, la desestimació de la Generalitat a declarar urbanitzables els terrenys que els germans Serra havien comprat cars -seguint el consell d’en Borrell- amb la creença que hi podrien construir un parc temàtic amb hotels i infraestructures complementàries que els faria rics. Terrenys que ara s’haurien de menjar amb patates. I tercera, un sobre marró enconxat i sense remitent. Esquinçà el sobre. Era ple de fotografies. Hòstia, hòstia, no pot ser, però com ha pogut fer-ho... Les imatges del matusser Sr. Borrell follant-se l’elegant Sra. Martí la van ferir de debò.
Cinc minuts després, arribà el Sr Martí ple d’energia i parlant pel mòbil. La Sandra no el va poder avisar que la seva esposa l’esperava. Tampoc no va ser a temps d’amagar el sobre enconxat, que el Sr. Martí li va prendre de la mà encara tremolosa, junt amb la resta del correu que arreplegà de la taula mentre enfilava cap al despatx.
-Sandra, encarrega un ram de flors per a la meva dona.–li ordenà amb un somriure de menta- Ah!, i si poguessis escriure-li quatre ratlles, em faries un favor, tinc un dia massa embolicat per pensar en romanticismes.
La Sandra s’arrepapà a la cadira per si els dies de secretaria a l’àtic de la cèntrica Rambla del Celler eren a punt d’esvair-se. El senyor Martí era una bellíssima persona mentre no li toquessin el més sagrat. I en Borrell, tros d’ase, s’havia follat el més sagrat. La Sandra agafà el telèfon per encarregar les flors, però penjà. Odiava fer feina inútil. Va respirar fons i comptà enrere. Cinc, quatre, tres, dos, un...
Mala puta, com has pogut... els crits del Sr Martí van traspassar les parets. El Sr Martí va sortir del despatx rugint com una fera. Demanava sang. Les flors, a la merda.
-On és el cabronàs d’en Borrell? Plimplant a l’hotel La Florida, veritat?- el seu dit amenaçador esgarrapà la taula de la Sandra a l’engrapar les claus del Volvo.
Darrera seu, va sortir del despatx la Sra. Martí silenciosa i elegant com un guepard. Fins i tot en les circumstàncies menys afavoridores lluïa com una estrella de cine. Ha dit la Florida, oi? preguntà amb veu de préssec. Duia les claus del Cayenne a la mà.
Allò no pintava bé. Havia de fer alguna cosa abans que en Martí acabés amb en Borrell en un atac de bogeria. Però la tempesta no havia fet res més que començar. Es disposava a seguir-los quan els germans Serra van entrar al despatx amb pas decidit i el cabreig contingut amb esforços.
-Sandra, maca, on és el fill de puta? -Preguntà el més alt.
Uf. El millor era callar. Arronsà les espatlles fingint desconeixença. El Serra més baixet va escriure una nota ràpida amb el seu Montblanc. Dóna-li quan el vegis, li ordenà. Ets home mort, llegí. Els germans van marxar sense ni tant sols tancar la porta del despatx. La Sandra sospirà però se’n dugué un ensurt quan el telèfon escridassà com una gallina.
La Sra. Borrell volia saber on era el seu marit. Es tractava d’una urgència. Insistí fins a la desesperació. La Sandra es tombà cap al finestral amb el telèfon enganxat a l’orella. El cel s’havia tornat de plom. Tractava de calmar la Sra. Borrell que anava elevant el to. Esgotada es rendí. El coniller s’ho havia buscat.
-El Senyor Borrell és a l’hotel la Florida- li confessà. Llençà el telèfon com si cremés.
Quan es tombà per agafar la bossa, s’adonà que el més baixet dels germans Serra havia tornat al despatx per recuperar el Montblanc oblidat a la taula. L’home alçà la cella i li somrigué. La Florida, repetí a l’arribar a la porta. Merda. Tot i ser discreta, tenia el do de la inoportunitat.
Conduir tampoc no era el seu fort i menys sota la pluja. Enfilar les corbes de la Carretera de Sant Cugat direcció Vallvidrera per arribar a l’hotel Florida era un gran repte per ella i pel seu Ibiza atrotinat. El motor es rendí al mig de la via just a la cruïlla amb la carretera de l’Arrabassada. Es desesperà. Tot i que el coniller es mereixia un bon ensurt, sentia l’obligació moral d’avisar-lo. Agafà el mòbil. La cobertura no era bona i sortí del cotxe. La samarreta de cotó se li xopà en un segon. Recordà que no duia l’armilla reflectora i sense desenganxar el mòbil de l’orella, vincla mig cos per la finestreta del seient del darrera per agafar-la. S’estirà al màxim i el tanga brodat se li enfilà per damunt de la cintura de la faldilla de lli xopada que se li arrapava al cul. No s’adonà que el BMW d’en Borrell baixava a tota llet per la carretera perseguit per un Land Rover amb dos homes. No s’adonà que en Borrell al tombar el cap per mirar el cul insinuant i sexi que sobresortia de la finestreta del Ibiza, va envair el carril contrari, i va donar un cop de volant per esquivar un Volvo que pujava en direcció contraria seguit de prop per un Cayenne. El BMW s’empassà els protectors i rodolà muntanya avall. La Sandra va treure el mig cos que tenia dins el cotxe quan el Cayenne de la Sra. Martí, el Land Rover dels germans Serra i el Volvo del Sr. Martí s’aturaven davant seu. No va entendre perquè la miraven amb els ulls esbatanats.
Olga Lac. escriptora Valldoreixenca
Juliol 2011

RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX

El comunidor de Sant Cebrià de Valldoreix


Un dels elements més destacats de l’arquitectura de Sant Cebrià de Valldoreix és la torre que s’aixeca al costat del campanar, aquesta torre rep el nom de comunidor.La paraula comunidor prové del verb comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes.
Els comunidors tenen un origen molt remot, lligat a la temença als canvis meteorològics, a un veritable perill baixat del cel; i és al cel on cal implorar les bones complicitats, salvadores.
Algunes imploracions s’havien anat conservant des de temps ancestrals: davant de tempestes amenaçadores s’acostumava d’encendre una de les candeles beneïdes pel dia de la Mare de Déu de la Candelera, el 2 de febrer.
A algunes comarques catalanes el dia de la Candelera es beneïen andeles de tres colors diferents: la blanca era per assistir a processons, la groga per anar a funerals i la vermella per cremar-la quan tempestejava i pedregava. Per demanar auxili davant els perills atmosfèrics, s’encenia un ciri dels que havien cremat el Dijous Sant al monument. Continuant amb aquest ritual d’objectiu concret, igualment es cremava llor i romaní que havien estat prèviament beneïts a la cerimònia pròpia del diumenge de Rams.
El comunidor servia per donar acolliment a l’acte i cerimònia de comunir. Havia de ser una construcció «a quatre vents» per la necessitat d’albirar de quin punt cardinal provenia la tempestat principal, per dirigir-hi les pregàries. El comunidor de Sant Cebrià està molt transformat, s’hi han tapiat les quatre obertures, perdent tota la seva fesomia original. És un comunidor de tipus torre, construït amb una certa pretensió arquitectònica, amb esveltesa i incorporat a la mateixa edificació del temple parroquial. En tots els casos l’altura d’un comunidor de torre sempre és inferior a la del campanar veí per una qüestió de jerarquia ben ordenada.
La litúrgia relacionada amb la meteorologia va tenir el seu punt culminant als segles XVI i XVII, amb els comunidors en ple servei i utilitat. Els textos variaven segons diòcesis i condicions socials i laborals dels llocs i llogarrets, però tenien en comú un to vibrant, enèrgic, amb redactats que expressaven realment el moment dramàtic de la població pagesa que es jugava les collites a una sola carta: l’auxili diví.
El costumari religiós preveia una primera norma per a quan es girava mal temps: el sacerdot havia de fer tocar les campanes, perquè les campanes eren beneïdes i brandaven en nom de l’Església. Així s’havia d’esvair la tempesta. Però si aquesta persistia o augmentava, aleshores era quan el comunidor esdevenia protagonista, amb un cerimonial que començava amb el sacerdot vestit de sobrepellís i estola morada, color de penitència, i continuava amb els exorcismes o conjurs contra les tempestats.
Aquell Valldoreix rural depenia dels camps, motiu pel qual els pagesos vivien permanentment preocupats pels efectes del mal temps. Amb el calendari cristià es va arribar a assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: el 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i el 16 de setembre, festivitat de Sant Cebrià. Dins d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se
Juanjo Cortes – Historiador Valldoreixenc

FOTO DE LA SETMANA


Margarida Nº028

dimarts, 26 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Sorprèn veure un altre penell amb la silueta d'un gat, en una casa del Carrer Sant Jaume de VDX. Nº206

dilluns, 25 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Sorprèn veure aquesta campaneta amb la silueta d'un gat a l'entrada d'una casa del Passeig Caçadors de VDX.

diumenge, 24 de juliol de 2011

MÉS QUE SORPRENENT



Veure aquest mix entre Gaudí i Miró, en una casa del Carrer Camèlies de VDX.

dimecres, 20 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest ninot amb gorra, pala i una galleda amb margarides, esta fet de xapa, penja a l'entrada d'una casa de l'Avgda. de Madrid de VDX. Nº203

dimarts, 19 de juliol de 2011

RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX

Guerrillers a Valldoreix

El 18 de juliol ha fet 75 anys del cop d’estat del general Franco, generant una guerra civil amb centenars de milers de morts i amb ferides que encara avui no han cicatritzat. A Valldoreix, el Casino era un lloc d’esbarjo, on els joves feien teatre. Un bon dia quan el jovent va voler entrar el Casino havia estat ocupat per l’Escola d’Especialistes Guerrillers (EEG) del XIVè Cos de l’Exèrcit Republicà, formada per homes i dones, alguns d’ells estrangers. Els ideòlegs i impulsors havien estat Enrique Líster i el general Vicente Rojo i com a organitzador el capità Alberto Bayo. Tots tres visqueren a Valldoreix durant un temps, Rojo i la seva família a la casa de la cantant Mercè Capsir, Líster a la Torre Jordà i Bayo i la seva família a una altra casa de la Rambla del Jardí.

El desembre del 1936 el general Rojo havia ordenat la formació d’unitats guerrilleres procedents de la XII Brigada Internacional i del 5è Regiment, creant seus a Valldoreix i a Benimamet, València. L’Exèrcit Popular Republicà utilitzà les unitats especials formades a Valldoreix durant els mesos anteriors a la Batalla de l’Ebre per tal d’espiar l’exèrcit feixista.
L’escola de guerrillers de Valldoreix es convertí, un cop acabada la guerra, en l’embrió de guerrillers arreu del món. Durant la Segona Guerra Mundial molts dels guerrillers formats a Valldoreix van destacar en diverses accions. El cap dels partisans iugoslaus, Josip Broz ‘Tito’, aplicà aquestes tàctiques contra l’exèrcit alemany que ocupava els Balcans. No està prou documentada la presència de Tito a Valldoreix, però algunes fonts així ho testimonien.

África de las Heras, àlies ‘Patria’ també va ser guerrillera a Valldoreix. Va estar a la reraguarda alemanya a Ucraïna, infiltrada durant dos anys en una unitat sota les ordres del coronel Medvédev, un dels assessors russos que havien estat a Valldoreix. Àfrica va ser agent del KGB a Sud-amèrica on va tenir contactes amb el ‘Che’. José Gros que ingressà a l’EEG de Valldoreix el 1938, també s’exilià a Rússia. El juny de 1941 va ser reclutat per l’exèrcit rus com a guerriller, combatent a Bielorrússia i Ucraïna. També organitzà les guerrilles antifranquistes dels anys quaranta i cinquanta. Gros va ser el paradigma de combatent antifeixista.

La revolució cubana també va rebre les influències de l’escola de guerrillers de Valldoreix. Fidel i Raul Castro, Camilo Cienfuegos i Ernesto Guevara van anar a buscar el 1955 a Alberto Bayo al seu exili mexicà perquè els ensinistrés en la guerrilla. Bayo havia estat el 1948 general de l’exèrcit sandinista a Nicaragua i havia ensinistrat la guerrilla a Costa Rica. Bayo també participà en l’organització de l’expedició del Gramma. Tots aquests personatges i molts altres van ser protagonistes de la història i de la lluita antifeixista, però també d’una part de la història de Valldoreix que no podem oblidar.


Juanjo Cortés. Historiador valldoreixenc.

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure l'antiga botiga de queviures Casa Mellado de VDX. En els anys 40 es venia tot tipus de queviures, inclòs llegums cuites, terrissa, espardenyes, etc. Nº202

dilluns, 18 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure amb aquest estat la Font de la Plaça de la Creu de VDX. Nº201

diumenge, 17 de juliol de 2011

CONTENIDORS DE RECICLATGE A VDX.



Contenidors del Carrer Sant Albert (darrera Col·legi La Farga) dia 17_07_11 20,00 h


Contenidors del Carrer Alzina, dia 17_07_11 12,30 h



Contenidors del Carrer Cardenal Cisneros, dia 17_07_11 20,00 h.

NOVA TOPONIMIA A VALLDOREIX


Veure el nou disseny en la toponima dels carrers en el Barri de la Guinardera a VDX.

ABOCADOR INCONTROL·LAT A VALLDOREIX





Abocador incontrol·lat en una zona boscosa del camí Font i Ferrer del Barri del Mas Fuster de VDX. 17_07_11 a les 12,30h.

GATS DE VALLDOREIX


Gat esquifit

dissabte, 16 de juliol de 2011

MOLINS DE VENT A VALLDOREIX



Moli situat a la Riera de Can Nonell de VDX.


Moli situat a la Riera de Can Llobet en el Barri de les Bobines de VDX.


Moli ubicat en el Carrer Pont del Barri Les Bobines de VDX. (darrera Can Bruixa)

Molí de Can Bell en el T.M. de Sant Cugat


Moli de Can Domenèc en el T.M. de Sant Cugat.


Moli del carrer Pere Mas del barri de Sant Jaume de de VDX

dijous, 14 de juliol de 2011

FOTO DE LA SETMANA


Flor de baladre. Nº 026
Canço flors de baladre: http://www.youtube.com/watch?v=SXNwl36HO6c

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest estanyol en el jardí d'una casa del Passatge Jardiner de VDX.

dimarts, 12 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN



Veure aquest plafó de ceràmica d'un celler en plena elaboració de vi, a l'entrada d'una casa de l'Avgda. Alcalde Ramon Escayola de VDX.

dilluns, 11 de juliol de 2011

GATS DE VALLDOREIX


Gat descansant

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest penell amb la silueta d'una bruixa i la seva escombra en una casa del Passeig del Nard de VDX. Nº198

dissabte, 9 de juliol de 2011

ACTUALITAT A VDX



L'associació dels veïns i veïnes Progressistes de Valldoreix recullin signatures entre els veïns de VDX per evitar el tancament del CAP el mes d'agost. 09_07_11

ACTUALITAT A VDX


Carret de gelats del Giorgio,típic sicilià en el mercat ambulant de VDX. 09_07_11

dijous, 7 de juliol de 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta campaneta amb la silueta d'un gos a l'entrada d'una casa de la Colònia Montserrat de VDX.

dimecres, 6 de juliol de 2011

MÉS QUE SORPRENENT


Veure aquesta família cule exhibint una placa de ceràmica amb els noms de Joan, Anna i Lourdes, en el barri de Les Bobines de VDX.

GATS DE VALLDOREIX


Gat funàmbul i culé

GATS DE VALLDOREIX


Gat escanyolit i esquifit

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest relleu d'imitació romànica de l'adoració dels reis d’orient amb una mare de Déu, amb seient que fa de tro del nen en el Passatge Eucaliptus de VDX.