dimecres, 16 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest osito de pedra artificial en un pilar de la terrassa d'una casa del carrer Sant Albert de Valldoreix

dimarts, 15 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta jardinera de pedra artificial amb quatre monstres que configuren el peu, a l'entrada d'una casa al barri de Can Cadena de Valldoreix

dilluns, 14 d’octubre de 2019

TAULA RODONA “TEORIA SOBRE EL CÀNCER ROL DE LA FITOTERÀPIA”

La taula rodona va ser a càrrec del Dr. Pere Gascon Vilaplana (oncòleg), Cònsol San Gabriel Alcolea (Fitoterapeuta) i Josep García Cotan (Farmàcia Beringues) i va comptar amb una cinquantena d'assistents interessats en la "Teoria sobre el càncer, rol de la fitoteràpia”

  


El passat divendres 11 d’octubre , organitzat per l’Associació de Veïns Ca n’Enric la Miranda, vàrem tenir el privilegi d’assistir a una lliçó magistral d’aquelles per les quals val la pena deixar altres activitats i potser fer uns quants cents de kilòmetres. Per sort ho vàrem tenir més fàcil.
Al Casal de Cultura de Valldoreix , amb el títol de “Teoria sobre el càncer, rol de la fitoteràpia” a càrrec de la doctora en farmàcia i fitoterapeuta Consol San Gabriel Alcolea i el Dr. Pere Gascón Vilaplana, oncòleg , ex-cap del servei de l’Hospital Clínic i director del Laboratori d’oncologia molecular, vàrem poder gaudir d’una de les explicacions més complertes , precises ,aclaridores  i avançades sobre processos cel·lulars i evolució de les cèl·lules cancerígenes.
Quan dic que no ens va caldre fer kilòmetres és perquè els dos ponents estan fent conferències fora de Catalunya i d’Espanya i jo hagués viatjat on fos per escoltar-los. La compenetració entre ells dos va fer la xerrada molt amena i instructiva. Si bé va tenir una durada d’unes dues hores, crec que tots els assistents haguéssim estat encantats que hi hagués hagut pròrroga i penalts.
En una primera part van fer una mica d’història de les cèl·lules unicel·lulars i pluricel·lulars, ens van acostar  a alguns processos cel·lulars importants en l’evolució i regeneració dels teixits, així com d’alguns enzims d’importància cabdal en la multiplicació i destrucció de les cèl·lules, com el  P53. La doctora San Gabriel va compartir explicacions molt científiques i el doctor Gascon, amb el seu estil més proper , que el fa un gran docent i del que ja n’hem tingut sobrades proves als mitjans de comunicació, ens va parlar de la importància del microambient al voltant de les cèl·lules tumorals de les quals  en tenim forces i és inevitable ,amb els bilions de reproduccions que se’n fan a cada instant que alguna surti defectuosa. És llavors que  les cèl·lules del voltant , si bé no sempre poden eliminar-les , sí que poden transformar-se, com va dir el doctor, “de llop a gos de companyia”.
Es va parlar de la importància de la inflamació en aquest processos, com a defensa del sistema immunitari , però que sovint en aquest afany de resoldre no ajuda del tot. Com va dir el doctor: “cal reduir la inflamació que és el combustible del càncer”.
En la línia de la gran tasca que ha fet el doctor Gascón pel que fa a la introducció de la medicina integrativa, que com molt bé va dir, és habitual a països com els Estats Units i a hospitals de gran prestigi, dels quals ell n’és un gran coneixedor. La seva tasca en introduir-ho als nostres hospitals ha estat d’una gran importància i cal en aquest sentit, i en molts d’altres, fer-li l’especial reconeixement que es mereix.
Els que creiem en les medicines complementàries, que no alternatives, i n’hem estudiat alguna amb aprofundiment, valorem molt la seva perseverança que com va dir, i n’estem convençuts, no sempre ha estat una tasca fàcil.
La xerrada va continuar amb les acurades explicacions de la doctora sobre quatre de les plantes, que per falta de temps no van ser les set que pretenia, i amb les que vàrem poder entendre alguns dels mecanismes que la natura i nosaltres , que en formem part, poden ajudar a millorar la salut complementant la medicina tradicional. Molt important les referències que va fer de la precaució que cal tenir en processos de quimioteràpia per tal de no alterar la seva eficàcia i  la compatibilitat de la fitoteràpia.
Les explicacions sobre alguns estudis entre persones vingudes de Japó als EEUU a principis del segle XX i l’evolució d’alguns tipus de malalties en aquestes, especialment alguns càncers, ( el doctor Hiromi Sinya ja en fa referències en els seus llibres) van ser molt aclaridores per arribar a algunes darreres conclusions d’alguns dels factors que contribueixen a la millora o empitjorament dels processos d’inflamació i conseqüentment processos de càncer.
-           La importància de reduir els nivells d’estrès.
-          La importància de l’alimentació - nutrició, reduint al màxim la ingesta de menjar “escombraria”.
-          La problemàtica de la pol·lució.
I també és d’agrair alguns consells que no per coneguts no deixen de ser de màxima importància
-          La pràctica de la meditació , en qualsevol de les maneres que cadascú trobi més adequada.
-          La pràctica d’exercici físic.  
-          L’hàbit de dormir bé i descansar.
Com a colofó, les aportacions a la importància de la epigenètica per sobre de la genètica ens poden donar, juntament amb tots els avenços que s’han fet en els darrers anys, l’esperança que necessitem per superar algunes malalties .
Agrair als ponents i a l’associació aquesta “perla” que ens van regalar.

Carles Badia

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquestes pomes del ciri groc en un hort del barri de Can Cadena de Valldoreix

Afegito:

Pomera Ciri Groc: molt coneguda arreu, a Catalunya com a pomeres del ciri i a la península com a Peros, fan unes pomes allargades, verdoses, són tradicionalment de llarga conservació, esdevenint totalment grogues. Tenen la pell molt encerada. Són d'alta qüalitat gustativa.

divendres, 11 d’octubre de 2019

dijous, 10 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest pou amb la seva corriola i la decoració del seu entorn, en un jardí de la Colonia Montserrat de Valldoreix

dimecres, 9 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta composició d'un follet amb carretó i a la part superior dos homes portant a un tercer fen la cadireta, en una casa del barri de les Bobines de Valldoreix

dimarts, 8 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta campaneta amb la silueta d'un cavall i el rètol "bienvenidos" a l'entrada d'una casa del Passeig Pardal del barri del Rossinyol de Valldoreix

dilluns, 7 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest follet amb un somriure per la nova ubicació en el bosc de la Colònia Montserrat de Valldoreix

diumenge, 6 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta campaneta amb la silueta d'un sol "Welcome" a l'entrada d'una casa del carrer Pont del barri de les Bobines de Valldoreix

dissabte, 5 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta escultura de la Blanca Neus amb un pollet a les mans, en un jardí de la Colònia Montserrat de Valldoreix

divendres, 4 d’octubre de 2019

dijous, 3 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquest galliner amb dos galls dindis (indiots) i que segurament aniran a la cassola per Nadal, en el barri de la CM de Valldoreix

dimecres, 2 d’octubre de 2019

RACÓ LITERARI

Relat guanyador a l’Escola del Crim!

El Coniller
A l’enterrament del Sr. Borrell, no va assistir gaire gent. La Sandra, secretaria al despatx d’en Martí i Borrell Advocats, no s’estranyà. El senyor Borrell era conegut com el coniller per la seva afició a caçar conills. Conills de tota mena, esclar. La millor escopeta l’amago a la bragueta, repetia ben cofoi, fent rodolí. Cabró. Davant una dona guapa, amb cul o pits generosos es passava el novè manament pel folre dels pantalons. Hi tenia habilitat, tot s’ha de dir. Una maleïda habilitat.
Tot i estar en plena canícula estiuenca, el dia s’havia aixecat tèrbol adient a la moral d’en Borrell. La xafogor estantissa del cementiri s’enganxava a la pell. La Sandra, curta de vista però amb dots de detectiu, fou l’última a afegir-se a l’escarida comitiva que s’estava dempeus davant el sepulcre. Els assistents la saludaren discretament. Els observà en detall. Primer, la vídua, de negre rigorós i una pamela excessiva, somreia complaguda. A la dreta, el Sr. Martí, soci d’en Borrell semblava afectat però la Sandra, que el coneixia d’anys, va percebre un gest d’alleujament en el llavi superior. Agafada de bracet, la Sra. Martí s’eixugava una llàgrima elegant amb un mocador blanquíssim. A l’altra banda, els germans Serra, els dos clients més importants del despatx i propietaris de les dues constructores més grans de Catalunya no perdien detall com per certificar que el Sr. Borrell era mort i ben mort.
Un llamp il•luminà la caixa de fusta amb pàtina setinada on descansava el cos d’en Borrell. Un calfred s’enfilà al pensament de la Sandra, al recordar la tempesta que dimarts a la tarda havia xopat Sant Cugat i havia coincidit amb l’accident del Sr. Borrell a la carretera de l’Arrabassada. Accident que segons la policia s’havia produït al perdre el control del vehicle degut a un cúmul de casualitats: alcohol, velocitat excessiva i paviment lliscant per la tempesta. La Sandra, però, no creia en les casualitats. No. Definitivament, la tempesta havia estat una altra.
Quan la Sandra havia arribat a l’oficina dimarts a la tarda, la Sra. Martí l’esperava a la porta, bossa en mà i talonejant sense parar. Tot i el nerviosisme, la saludà educadament. La Sandra l’acompanyà al despatx del seu marit perquè pogués esperar-lo asseguda.
Després, la Sandra va tornar a la taula i obrí el correu. Tres cartes. Tres bombes en potència. Una, la negativa de la Sra. Borrell a signar el divorci. Podia tolerar les banyes del coniller però renunciar a una pasta gansa, mai de la vida. Aquella ofensa li faria pagar car. Dos, la desestimació de la Generalitat a declarar urbanitzables els terrenys que els germans Serra havien comprat cars -seguint el consell d’en Borrell- amb la creença que hi podrien construir un parc temàtic amb hotels i infraestructures complementàries que els faria rics. Terrenys que ara s’haurien de menjar amb patates. I tercera, un sobre marró enconxat i sense remitent. Esquinçà el sobre. Era ple de fotografies. Hòstia, hòstia, no pot ser, però com ha pogut fer-ho... Les imatges del matusser Sr. Borrell follant-se l’elegant Sra. Martí la van ferir de debò.
Cinc minuts després, arribà el Sr Martí ple d’energia i parlant pel mòbil. La Sandra no el va poder avisar que la seva esposa l’esperava. Tampoc no va ser a temps d’amagar el sobre enconxat, que el Sr. Martí li va prendre de la mà encara tremolosa, junt amb la resta del correu que arreplegà de la taula mentre enfilava cap al despatx.
-Sandra, encarrega un ram de flors per a la meva dona.–li ordenà amb un somriure de menta- Ah!, i si poguessis escriure-li quatre ratlles, em faries un favor, tinc un dia massa embolicat per pensar en romanticismes.
La Sandra s’arrepapà a la cadira per si els dies de secretaria a l’àtic de la cèntrica Rambla del Celler eren a punt d’esvair-se. El senyor Martí era una bellíssima persona mentre no li toquessin el més sagrat. I en Borrell, tros d’ase, s’havia follat el més sagrat. La Sandra agafà el telèfon per encarregar les flors, però penjà. Odiava fer feina inútil. Va respirar fons i comptà enrere. Cinc, quatre, tres, dos, un...
Mala puta, com has pogut... els crits del Sr Martí van traspassar les parets. El Sr Martí va sortir del despatx rugint com una fera. Demanava sang. Les flors, a la merda.
-On és el cabronàs d’en Borrell? Plimplant a l’hotel La Florida, veritat?- el seu dit amenaçador esgarrapà la taula de la Sandra a l’engrapar les claus del Volvo.
Darrera seu, va sortir del despatx la Sra. Martí silenciosa i elegant com un guepard. Fins i tot en les circumstàncies menys afavoridores lluïa com una estrella de cine. Ha dit la Florida, oi? preguntà amb veu de préssec. Duia les claus del Cayenne a la mà.
Allò no pintava bé. Havia de fer alguna cosa abans que en Martí acabés amb en Borrell en un atac de bogeria. Però la tempesta no havia fet res més que començar. Es disposava a seguir-los quan els germans Serra van entrar al despatx amb pas decidit i el cabreig contingut amb esforços.
-Sandra, maca, on és el fill de puta? -Preguntà el més alt.
Uf. El millor era callar. Arronsà les espatlles fingint desconeixença. El Serra més baixet va escriure una nota ràpida amb el seu Montblanc. Dóna-li quan el vegis, li ordenà. Ets home mort, llegí. Els germans van marxar sense ni tant sols tancar la porta del despatx. La Sandra sospirà però se’n dugué un ensurt quan el telèfon escridassà com una gallina.
La Sra. Borrell volia saber on era el seu marit. Es tractava d’una urgència. Insistí fins a la desesperació. La Sandra es tombà cap al finestral amb el telèfon enganxat a l’orella. El cel s’havia tornat de plom. Tractava de calmar la Sra. Borrell que anava elevant el to. Esgotada es rendí. El coniller s’ho havia buscat.
-El Senyor Borrell és a l’hotel la Florida- li confessà. Llençà el telèfon com si cremés.
Quan es tombà per agafar la bossa, s’adonà que el més baixet dels germans Serra havia tornat al despatx per recuperar el Montblanc oblidat a la taula. L’home alçà la cella i li somrigué. La Florida, repetí a l’arribar a la porta. Merda. Tot i ser discreta, tenia el do de la inoportunitat.
Conduir tampoc no era el seu fort i menys sota la pluja. Enfilar les corbes de la Carretera de Sant Cugat direcció Vallvidrera per arribar a l’hotel Florida era un gran repte per ella i pel seu Ibiza atrotinat. El motor es rendí al mig de la via just a la cruïlla amb la carretera de l’Arrabassada. Es desesperà. Tot i que el coniller es mereixia un bon ensurt, sentia l’obligació moral d’avisar-lo. Agafà el mòbil. La cobertura no era bona i sortí del cotxe. La samarreta de cotó se li xopà en un segon. Recordà que no duia l’armilla reflectora i sense desenganxar el mòbil de l’orella, vincla mig cos per la finestreta del seient del darrera per agafar-la. S’estirà al màxim i el tanga brodat se li enfilà per damunt de la cintura de la faldilla de lli xopada que se li arrapava al cul. No s’adonà que el BMW d’en Borrell baixava a tota llet per la carretera perseguit per un Land Rover amb dos homes. No s’adonà que en Borrell al tombar el cap per mirar el cul insinuant i sexi que sobresortia de la finestreta del Ibiza, va envair el carril contrari, i va donar un cop de volant per esquivar un Volvo que pujava en direcció contraria seguit de prop per un Cayenne. El BMW s’empassà els protectors i rodolà muntanya avall. La Sandra va treure el mig cos que tenia dins el cotxe quan el Cayenne de la Sra. Martí, el Land Rover dels germans Serra i el Volvo del Sr. Martí s’aturaven davant seu. No va entendre perquè la miraven amb els ulls esbatanats.
Olga Lac. escriptora Valldoreixenca
Juliol 2011

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquests dos follets perillosos en una terrassa de la Colònia Montserrat de Valldoreix

dimarts, 1 d’octubre de 2019

SORPRÈN I NO SORPRÈN


Veure aquesta escultura d'un gos feta de pedra artificial, amb dos gossets petits i el seu corresponent os, com que es un escapista li han fet una tanca, es pot veure al museu de la Colònia Montserrat de Valldoreix.

GATS DE VALLDOREIX


Gat "korrikolari"