Tota una historia
Una casa i una família amb molta història
El orígens documentats de la nostra casa pairal es remunten al segle XV, tot i que per tradició oral s’ha transmès la llegenda que la nostra història s’endinsa en la foscor de l’Alta Edat Mitjana (segle XII).
La família Rosàs – Majó hem estat els propietaris de la masia des de llavors, passant de pares a fills de manera ininterrumpuda, amb el període excepcional de la Guerra Civil, on fou confiscada i després retornada.
El nom històric de la masia ha estat Can Majó, essent la meva besàvia Montserrat Majó i Mas, la pubilla que es va casar amb l’hereu de la família Rosàs, Albert Rosàs i Macià, al 1901.
El conjunt edificat de la Masia Rosàs comprèn 3 elements ben diferenciats:
- La masia tradicional catalana: el nucli de la casa (on actualment està l’habitació de la núvia) data del segle XV, la façana principal i els laterals daten del segle XVIII, quan es va ampliar el mas, en crèixer la família i la riquesa de la propietat. L’actual saló – menjador és l’antic celler i magatzem, i es va construir a principis del segle XX.
- El barri: l’entrada original de la masia és el gran portal que dóna accés al barri on trobem l’imponent façana, el porxo del segle XVIII i una Era esplèndida de més de 600m2 amb toves del segle XVIII i XIX. La tanca del barri i els portals d’entrada es varen acabar de construir a principis del segle XIX amb pedres i restes del graner del Monestir de Sant Cugat, desmuntat durant la desamortització de Mendizábal i la revolta contra els Carlins al 1835.
- El xalet noucentista situat just davant de la masia: la casa data de 1933 i la va fer construir la meva besàvia Montserrat quan va esdevenir propietària, doncs la masia requeria d’una profunda reforma per fer-la comfortable per a la vida moderna.
Del vi i la fusta als esdeveniment
Amb el pas dels segles, la masia i la família s’han anat adaptant a la transformació social i econòmica de l’entorn, i això queda molt clar quan es recorda què ha estat la masia durant aquest temps.
L’agricultura
D’ençà el segle XV fins a finals del segle XIX, Can Majó va ser un important productor de vins negres, dolços i rancis, arribant a exportar a ultramar just abans de l’arribada de la fil·loxera a Sant Cugat. Durant la millor època s’arribaren a produir prop de 180.000 litres de vi. A més, la masia era un destacat productor de llenya, doncs a l’actual Parc de Collserola teníem el “Bosch Gran”, conegut familiarment com “la Guardiola” per la seva rellevància econòmica en aquella època.
A començaments del segle XX, les vinyes es van haver de replantar després de patir la fil·loxera, tot i que res va a tornar a ser el que era i molts camps de Valldoreix es van abandonar. Llavors sorgí la idea de transformar Valldoreix en una “Ciutat-Jardi” d’estiueig per a les famílies de Barcelona, aprofitant el projecte de tren de l’enginyer Pearson.
De l’agricultura a la construcció
Després de les vinyes, a la finca de Can Majó el meu rebesavi Joan Majó i Borrell va decidir plantar ametllers i alguns fruiters. Al mateix temps, es tirava endavant el projecte de parcel·lar la finca i vendre solars per a habitatges unifamiliars. Entre 1930 i 1990 la família va desenvolupar urbanísticament Valldoreix i la Floresta, a través de l’empresa “URBANIZACIONES MAJÓ”, sent dels majors terratinents de Sant Cugat del Vallès. Amb l’ajut d’altres grans propietaris de Valldoreix, a principis de 1930 es va aconseguir l’estació dels Ferrocarrills a Valldoreix, revulsiu a l’urbanització d’un poble amb una vintena de masies a la vila de 8.000 habitants d’avui en dia.
Amb la majoria dels camps en procés de transformació en solars i la masia ja deshabitada (l’última persona que hi va viure fins al 1940 va ser la meva rebesàvia Maria Mas), el meu avi Josep Rosàs i Majó decidí reconvertir la masia en un centre de materials de construcció i transport després de la Guerra Civil. Això va durar fins a principis de 1970, quan es va abandonar l’activitat i la masia va quedar, finalment, abandonada.
De l’abandonament a referència en el món dels casaments
Des de començaments del 70s fins al 1985, la masia va restar abandonada i en un estat lamentable. No va ser fins al 1986 quan es va decidir restaurar íntegrament la masia per a transformar-la en un espai únic per acollir esdeveniments de nivell. I és que al 1986 el meu pare, Jesús Rosàs Hevia, va heretar i des de molt jove tenia clar que la masia, Can Majó, tenia un gran potencial per casaments. Ell va ser el gran artífex del que és avui la masia i qui va tenir la visió i valentia de dur a terme la gran reforma.
Va ser llavors quan es decidí canviar el nom de la finca a “Masia Rosàs”, doncs resultava més comercial i, de pas, s’actualitzava al cognom que va quedar.
El 10 de juliol de 1987 vam acollir la primera boda que fèiem a la masia. Encara tenim filmacions d’aquell gran dia, que recordem a casa com una gran efemèride que ens omple d’orgull i satisfacció. Ja al 1988 vam inaugurar el saló – menjador i des de llavors que la masia es dedica en exclusiva als casaments, esdeveniments d’empresa i petites celebracions familiars.
D’ençà 1987, s’han realitzat més de 1.100 esdeveniments i han passat per l’entrada de la masia més de 250.000 persones.
D’hereus, pubilles i cabalers
La supervivència de la masia i la seva rellevància estan estretament lligades a una tradició típicament catalana: la institució de l’Hereu.
Ja queden molt poques famílies propietàries de masies a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que segueixin la tradició d’instituir un Hereu per conservar la propietat, però nosaltres, fidels a la tradició que ens ha permès arribar fins a aquí, hem estat capaços de mantenir-la.
L’extensa documentació del nostre arxiu familiar ens parla de l’organització familiar d’aquells temps, on l’Hereu es quedava al mas i la resta de germans, els cabalers, s’anaven a les ciutats a treballar en professions liberals o es casaven amb d’altres hereus o pubilles de gran cases pairals de la zona del Vallès o Baix Llobregat. En el nostre cas, la majoria dels cabalers Majó van anar a la zona del Maresme, Barcelona i Rubí. Fins i tot a Cuba!
El meu oncle rebesavi Marcel·lí Majó i Borrell es traslladà a L’Havana a finals de 1870, on establí vàries farmàcies amb d’altres catalans a Cuba. Records i records d’històries de persones que van néixer a la masia.
Història viva de Sant Cugat i Valldoreix
La família Rosàs – Majó sempre ha estat molt lligada i compromesa amb Sant Cugat i Valldoreix. De tendència molt liberal, durant el segle XIX el meu rererebesavi Francesc d’Asís Majó i Fatjó participà de ben jove en la Guerra del Francès i esdevingué cap de la Milícia Liberal i alcalde de Sant Cugat del Vallès durant gran part del període 1830 – 1850. També va liderar la revolta de 1835 contra els Carlins i el Monestir de Sant Cugat, moment en què s’aprofità per forçar als últims monjos a marxar i a cremar gran part de la documentació del Monestir que sotmetia la major part de les propietats de Sant Cugat als seus censos.
La involucració en la política local ha estat comú en les darreres 5 generacions, arribant fins a l’alcaldia de 1945 a 1947 pel meu besavi Albert Rosàs i Macià i de Valldoreix del meu pare Jesús Rosàs.
Més enllà de l’activitat política, Can Majó va ser un gran impulsor de l’actual model de ciutat a Valldoreix, on només existeixen cases unifamiliars, evitant la saturació en què derivà la urbanització de finques a Rubí, Terrassa o Cerdanyola. Entre d’altres, Can Majó va fer grans cessions de terreny per poder instal·lar les escoles públiques de Valldoreix a principis de 1960.
Tota aquesta rica història, plena d’anècdotes i detalls, ha passat de pares a fills i en gran mesura està reflectida a la masia. Cada racó de la casa i la finca és com és per alguna raó.
Josep Rosàs i Espejo
1 comentari:
El diumenge 12 de juny era el dia assenyalat. L'Associació de Veïns Ca n'Enric La Miranda ens havien convocat a una visita guiada a la masia. I allà hi érem una trentena de persones puntualment a les 12.
L'AVVCELM té la qualitat d'organitzar unes visites, unes excursions i unes trobades (gastronòmiques, forestals o culturals) on, a part de participar veïns sense filiació política, veus tota mena de persones de diferents entitats i partits en una cordial convivència. Fa goig participar-hi i conviure una estona amb tots ells.
A Can Rosàs no havia entrat mai. La coneixia com a la masia on feien àpats i unes festes on la meva butxaca potser no arribaria mai. I perquè voreja uns dels carrers de Valldoreix que em té enamorat: el carrer Rosàs.
Resulta ser que la masia Rosàs és Can Major (o Can Majó, està escrit de les dues maneres); que ha tingut i té una història, que havia estat una masia benestant amb molts treballadors i que depenia de Canals. Vaig recordar Can Cussó, més petita i menestral. Són diferents una i altra.
No és a mi, però, que pertoca parlar de la història. Entre altres coses, perquè entre els assistents hi havia el Juanjo Cortés, que en sap un niu de Valldoreix en general i de la masia Rosàs en particular. I que va estar discretament callat i atent a l'explicació del nét Rosàs.
Em va impressionar els voltants de la masia, tot enjardinats i ben cuidats. Li comentava a en Joan Barba que només en despesa de jardiner, ja devien gastar uns bons calerons. Uns baixos amplis, sumptuosos, adients per a les festes que s'organitzen. De tant en tant un detall que recordava la història de la casa; unes fotografies dels avantpassats, una ceràmica, un quadre que recordava la façana uns anys abans o uns mobles antics ben conservats. Contrastava una gran cuina metal·litzada, preparada per a molts comensals amb una llar de foc amb bancs, olla de coure penjada d'una cadena i la xemeneia al mig.
La planta de sobre ja era una altra cosa, feien reformes i estava pràcticament buida. Hi havien viscut els avis Rosàs. Tot i la polseguera que hi havia, es respirava més els temps passats, el vaig trobar més autèntic. A les golfes no hi vam accedir.
Vaig marxar donant-li voltes a l'etern dilema: com pots mantenir una edificació d'aquest tipus si els conreus es paguen a preus tan baixos i ja no quedem camps per a conrear? Potser llavors entens que a la masia Rosàs s'organitzin àpats i festes.
RUS
Publica un comentari a l'entrada