El passat dia 5 de desembre va tenir lloc a la Sala de Cultura de Valldoreix la xerrada sobre el pensament dogmàtic al mètode científic i va ser a càrrec d'Andreu Valls Grau.
Del pensament dogmàtic al mètode
científic
El tema central de la conferència és resseguir de forma molt esquemàtica
el llarg i tortuós camí que fa el pensament europeu per deslligar l’explicació
dels fenòmens naturals i en general del funcionament del cosmos, de tota
intervenció divina.
El camí no és gens evident. Creure en una divinitat externa és un tret
profundament essencial i estretament vinculat a la condició humana. Comú a totes
les civilitzacions i permanent al llarg de les seves evolucions històriques.
Si alguna cosa en fa realment humans és la nostra necessitat i alhora capacitat
per crear els conceptes de divinitat, ànima, esperit, on agafar-nos per superar
la insuportable consciència de solitud, feblesa
i desconsol davant la mort.
Parlarem de ciència però no podrem entendre res si abans no aprofundim
en la nostra relació amb els deus, en definitiva de la nostra religió, que emmarca
i guia qualsevol manifestació individual i col·lectiva de la nostra societat i
per tant, també el nostre pensament científic
El naixement del Catolicisme
La nostra religió és la cristiana que fonamenta des de fa uns dos mil
anys no solament la nostra visió del mon sinó també de com interpretar-lo. La
seva força rau entre altres coses ens la seva extraordinària capacitat de poder
organitzat.
El pas de ser petites comunitats de gent aïllades seguidores del
missatge de Jesús a ser una estructura de poder mundial, ha estat possible
gracies a dos o tres fets excepcionalss que ens cal remarcar.
Any 312 d.c., l’Imperi Romà entra en la fase final de la seva decadència.
Constantí n’és l’emperador i té sobre la taula dos grans problemes a resoldre.
Vol el poder absolut que ara ha de compartir amb Magènci ,un altre cèsar i ha
d’aturar la creixen influencia de les sectes cristianes que les implacables
persecucions dels cèsars anterior no ha aconseguit aturat.
“Si no pots vèncer un enemic, fes te’l teu.” Aquesta és la seva estratègia. Primer
planeja una solució miliar per desfer-se de Magenci. Per encoratjar més les
seves legions la vigília de la batalla decisiva els fa creure que el Déu dels
cristians li ha promès una victòria esclafant si les seves legions branden
durant la batalla els símbol Cristià de
la creu. I així ho fan. La victòria és total.
Ara té les mans lliures per entomar el segon problema. El 313 d.c. amb
l’anomenat edicte de Milà, la comunitats
cristianes passen de ser perseguides a
tolerades. Hi està predisposat. La seva muller és cristiana. Serà Santa Elena.
Constantí es convertirà al cristianisme. El canvi és radical. Afavorits
per l’emperador obtindran càrrec oficials, entrada a l’exercit, facilitats per
expansió. territorial, gestió d’impostos, etc.
Creu que amb aquestes mesures els tindrà controlats. No és ben be
així. Augmenten les baralles teològiques i també disputes entre bisbes per augmentar el seu poder
territorial i administratiu.
No és la pau que l’emperador esperava..
El gran pacte
Troba una solució també genial . El 325 d.c., ara fa 1700 anys convoca
els bisbes més principals de l’imperi en el Concili de Nicea i els ordena que
llimin les seves discrepàncies, que en surtin amb una teologia i organització unificada . És el Credo de Nicea. Un únic Déu
amb tres naturaleses .:..”en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant..”..
A Occident un Papa, el bisbe de Roma, de
cultura i llengua llatina i a Orient manarà
el Patriarca de Constantinopla ,de cultura grega.
A Nicea neix l’essència de la actual a Església Catòlica Apostòlica i
Romana
Aquest fet es fonamental perquè, què en queda de la desfeta de
l’imperi Romà cents anys més tard quan Alaric saqueja Roma
el 410 d.c.?. Cauen les estructures de l’Imperi : administració, , comunicacions, impostos, exercit
, organització política, ... En queda la potent xarxa eclesiàstica fortament
tramada, organitzada i jerarquitzada.
Durant els 500 anys següents, els pobles germànics travessen a plaer
les abans impenetrables fronteres del Rin-Danubi i ocupen el buit de poder
territorial i administratiu .Els nous cabdills
veuen aviat l’oportunitat d’aliar-se amb
les elits cristianes. El primer que fan és convertir-se al cristianisme. Es la
única estructura que trobem, Son cultes, tenen el record de com organitzar un
nou estat. Carlemany , que era analfabet , rei dels Gals personifica
perfetament la nova entesa. El 800 d.c. es coronat a Roma pel papa Lleó III.
“... Jo Papa, representant de Déu a la Terra,
justifico el teu poder i des de les
trones de les esglésies t’asseguro la submissió a la acceptació de poble del
nou ordre,...... i tu Emperador em garanteixes si cal per
la força, la meva font de subsistència
econòmica i la via lliure d’expansió territorial....”
Una pacte perfecte. És el nou ordre feudal que durarà, amb totes les
friccions imaginable, fins a finals del segle XVI.
La represa cultural
El feudalisme és època d’estabilitat política que afavoreix la represa
econòmica. Canals de rec, molins fariners, expansió de conreus. Riquesa
agrícola en mans dels senyors i de la església. També de represa cultural .Es
multipliquen les escoles lligades a
esglésies , monestirs i catedrals. Es tradueixen els clàssics grecs i es
recupera la ciència àrab i la de l’Egipte grec . La jerarquia eclesiàstica
romana se sent molt forta. domina i
controla la transmissió del pensament sobre la base de dos pilar fonamentals ,
la cosmologia grega d’Aristòtil que adopta com a pròpia i la subjecció de la
filosofia a la teologia. El nou cànon no és el pensament naturalista dels
filòsofs, presocràtics ( Demòcrit, Lucreci,..)
,sinó de Plató i Aristòtil . Qüestionar Aristòtil és qüestionar el dogma
Catòlic. Cal fer servir la raó per arribar al coneixement de Déu. Fe i raó han
de ser compatibles. Tota especulació filosòfica no ha de contradir la lectura
literal de la Bíblia. La terra és el centre immòbil del món. El sol i la resta
de planetes giren al seu voltant. Josué en l’Antic Testament ho va deixar ven
clar: exclama “ ...Sol atura el camí
al voltant de la Terra i allarga el dia per poder vèncer l’enemic...”. ¡¡¡
La ruptura es fa inevitable
La primera escletxa la fa Copèrnic, al proposar que el sol i no la
terra el que ocupa el centre del sistema planetari, no com a simple hipòtesis
de treball sinó com a realitat certa. Kepler hi veu orbites el·líptiques i no els perfectes ,constants i divins
moviments circulars d’Aristòtil. Finalment Galileu fa l’acte realment
revolucionari de llegir amb el seu telescopi directament la natura i situar les
seves observacions per damunt de les ensenyances dels llibres sagrats (Bíblia)
o humans ( Aristòtil). És la gota que fa vessar el vas. I diu inútilment als
teòlegs “....La Bíblia és una guia per anar al Cel, no un
llibre d’astronomia que ens diu com es mou el cel....”
Galileu és tossut però finalment fa cas als seus deixebles. Ets més
valuós submís viu, que heroi mort. Vell, malalt, arrest domiciliari i quasi cec
escriu la seva física : “ ...Demostracions matemàtiques sobre dues noves
ciències...” . Es publica a Holanda, fora de ja inquisició Romana.
En ell, Galileu troba l’expressió matemàtica correcte del moviment
accelerat de caiguda d’una pedra i del moviment parabòlic d’una bala de canó.
Ha nascut el que anomenarem mètode científic d’anàlisis dels fenòmens físics.
Escollir els paràmetres fonamentals, lligar-los matemàticament i
comprovar-ne la seva validesa mitjançant
experiments.
A contracor, l’Església veu com està perdent el control sobre el
pensament occidental. S’hi residirà tan com pugui. La teoria heliocèntrica de
Copèrnic estarà en l’índex de llibres prohibits fins a començament del segle
XIX.
És evident que en els temps actuals estem desfent el camí fet .
Andreu Valls
.JPG)
.JPG)
