Gat i senalla
Associació de veïns Ca N'Enric La Miranda de Valldoreix
dissabte, 3 de setembre del 2011
divendres, 2 de setembre del 2011
RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX
El campanar i les campanes de Sant Cebrià de Valldoreix
El campanar de Sant Cebrià és un dels elements arquitectònics que s’han convertit en un símbol representatiu de Valldoreix. L’Associació de Propietaris i Veïns el van incorporar al seu logotip ja fa molts anys. L’actual forma, desproporcionada dins el conjunt arquitectònic, no sempre ha estat la d’una torre quadrangular. Originàriament era d’espadanya o de cadireta. A finals de l’Edat Mitjana es construí una segona espadanya a la façana de migdia. En la visita pastoral de 1594 es manà cobrir el campanar. L’any 1725 es construí una teulada damunt les dues espadanyes. En la visita pastoral de 1795 es manà fer un campanar de forma quadrada.
El Josep Gener, el Francesc Trabal i el rector Mn. Esteve Bas encarregaren les obres. Es crearen dos finestrals i un rellotge de sol a la façana sud i dos finestrals a la cara oest, les obres costaren 200 lliures. L’obra es va fer de maons per no sobrecarregar la nau. L’any 1921 es refè la teulada i es construí l’escala interior. Durant la guerra civil el campanar va patir alguns impactes de bales. Després de la guerra civil la façana sud fou modificada i els dos finestrals es convertiren en un de sol. Les campanes jugaven un paper clau en les societats rurals i també en el temps litúrgic. S’utilitzaven per convocar els fidels a la pregària: a les set del matí, al migdia i a les set del vespre implorant una oració en sufragi dels difunts; per l’ Àngelus, a morts, o els repics després d’un bateig o d’un casament en senyal d’alegria. S’anunciava la vigília de festa amb un bon repic, a les dues de la tarda i abans del toc d’oració. També servien per avisar els veïns quan ocorria alguna calamitat o incendi, al sometent, etc...
Les campanes són beneïdes i nominades amb un nom propi en el moment de la seva col•locació. La primera campana amb nom que coneixem data de l’any 1555, durant el rectorat del canonge Grau Vilanova, fou beneïda per la festa de l’Anunciació per l’abat de Sant Cugat Pere Àngel Despuig i li posaren el nom de Pere Joan. Van ser padrins Pere Joan Castellví i Beuda, filla de Jaume Caldes de la Muntanya. Aquesta campana va ser fosa el 1830 perquè s’havia esquerdat. Amb la guerra civil les antigues campanes anomenades Pere Joan, Antoni, Maria Vicenta i d’altres foren tretes i foses per convertir-se en material de guerra.
El 27 d’abril de 1941, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat es col•locaren 3 noves campanes foses als tallers de la Vda. Murúa de Vitòra. Una de 433 quilograms amb la inscripció en llatí: “Joan Imbern i la seva esposa em diuen Joana perquè sigui la veu que clama, però no en el desert”. Una de 308 quilograms amb la inscripció en llatí: “Germà de Erausquin i esposa em diuen Germana perquè cridi tots els germans a l’evangeli de Crist”. La tercera de 230 quilograms amb la inscripció en llatí: “Teodor Campi m’ha adornat amb el nom de Maria Assumpta, perquè sigui ornament de Déu i flor del camp”.
Juanjo Cortés. Historiador valldoreixenc.
dijous, 1 de setembre del 2011
dimecres, 31 d’agost del 2011
ESTEM DE VACANCES
Excursió amb kayak
Far de Favaritx
Posta de sol i al fons el Monte Toro
Gola de s'Albufera
Xemeneia típica de caseta menorquina
Sargantana endèmica de l'illa d'En Colom
Navegació a vela
Pont de la Gola de S'Albufera
Tortuga mediterrànea
Sortida del sol des de Es Grau
Lliri de platja
Taula de Torralba
Es Grau
Cala Pregonda
Cales Coves
Caldereta de llagosta
Veler d'època
Illa d'En Colom (S'Arenal del Moro)
Rap (Sapo)
Es Jaleo
Llaud Menorquí
Far de Favaritx
Posta de sol i al fons el Monte Toro
Gola de s'Albufera
Xemeneia típica de caseta menorquina
Sargantana endèmica de l'illa d'En Colom
Navegació a vela
Pont de la Gola de S'Albufera
Tortuga mediterrànea
Sortida del sol des de Es Grau
Lliri de platja
Taula de Torralba
Es Grau
Cala Pregonda
Cales Coves
Caldereta de llagosta
Veler d'època
Illa d'En Colom (S'Arenal del Moro)
Rap (Sapo)
Es Jaleo
Llaud Menorquí
Hola amics de "SORPREN I NO SORPREN" a partir del dia 1 d'agost i fins el 31 ambdós inclosos, estarem de vacances per tant ens trobarem de nou a primers de setembre.
Apa!
JM.
dimecres, 17 d’agost del 2011
RACÓ LITERARI
El viatge
Són les 8:17 del vespre.
Acabo de decidir que la decoració del meu estudi no m’agrada. Un pòster de Kurt Cobain (líder de Nirvana) al costat de la finestra; a sota una foto on sortim milers de persones nues a les Fonts de Montjuïc; darrere meu, trofeus diversos de la meva juvenil època de jugador d’hoquei a sobre del prestatge (per què els portaria amb mi quan em vaig traslladar a Amsterdam?); la resta de coses no són ni dignes d’esmentar. A més, el color groc palla de les parets no combina amb l’única cosa que salvaria: el preciós escriptori d’aires barrocs, de caoba, tallat per un artesà fa uns quants segles (almenys així m’ho va vendre el noi del mercat ambulant). Però tot això quedarà enrere.
Una noia m’ha demanat que marxi a viure amb ella. De fet no m’ho ha demanat, només m’ho ha insinuat. M’ho ha dit amb la mirada, i això per a mi ja és suficient, sé que estarà contenta amb la meva companyia. És un viatge llarg, però de mandra no me’n fa gens ni mica. La vaig conèixer al Rijkmuseum fa tot just tres setmanes, un dimarts, i ja hi ha una complicitat que mai abans havia tingut amb ningú, ni tan sols amb la Sofia.
Aquell dia l’aire condicionat no funcionava i l’ambient estava molt carregat. Jo estava assegut en un dels bancs de la segona planta examinant la Ronda Nocturna de Rembrandt i vaig notar que algú em mirava. Em vaig girar i vaig trobar-me uns ulls femenins que van perforar-me com si fos paper de fumar. Tot el demés va desaparèixer. Mai abans ningú no m’havia mirat així, mai m’havia sentit tant indefens. No va deixar de mirar-me, fins que, atordit, vaig marxar corrent de la sala i em vaig dirigir a les escales que conduïen a la planta baixa. Vaig saltar els graons de dos en dos, fins que a mitja escala em vaig haver de frenar perquè un grup de quinze japonesos barraven el pas. Vaig mirar enrere buscant aquella mirada amb ganes de no trobar-la. No hi era.
Un cop a baix em vaig asserenar amb l’ajuda d’uns paisatges de Millet. No havia oblidat aquella cara, però l’ambient de normalitat que es respirava a la sala va minvar el neguit que duia a dins. Camps de blat, segadors, masies, núvols que deixaven entreveure petits bocins de cel blau, tot contribuïa a la calma de l’observació pictòrica. Però seguia trasbalsat, atordit per l’encontre anterior amb aquella noia tan bella i alhora tan estranya. Les ganes de tornar a casa, tornar al costat de la Sofia, em van empènyer a marxar.
No vaig poder treure’m del cervell aquella mirada. Quan tancava els ulls la veia a ella, allà quieta, sense fer res més que mirar-me. Somiava amb ella, esmorzava amb ella, em dutxava amb ella. Tenia por, no sé ben bé de què, però estava espantat. Vivia un infern al qual vaig decidir, per por a tornar-me boig, enfrontar-m’hi.
El següent Diumenge vaig tornar-hi. No sabia si la trobaria però d’alguna manera havia de saber més d’ella, i allà era l’únic lloc on l’havia vist. Vaig entrar al Rijkmuseum no amb poques ganes de fer marxa enrere, però decidit a posar fi al calvari que vivia aleshores. Sorprenentment les coses van anar diferent de com pensava.
Vaig entrar a la sala on ens vam trobar. Estava allà, però l’expressió de la seva cara semblava diferent. Com jo, ella també havia tornat per trobar-me. Els seus ulls no em van inspirar la mateixa temença, no em vaig sentir amenaçat. Eren uns ulls tristos, melancòlics, que ja no m’estudiaven, simplement em buscaven. Aquest cop vam estar-hi durant força estona, sense dir-nos res. Érem ella i jo, sols envoltats de gent.
A partir d’aquell dia he estat fidel a la cita diària amb ella. Ens hem trobat cada tarda, i el museu s’ha convertit en un refugi on hem pogut desconnectar del que ens envolta. Ens hi hem passat hores, sense fer cas a la gent que ens rodejava. No ens calien paraules per expressar el que sentíem, el que volíem dir-nos. Només ens calien les ganes de veure’ns.
S’ha anat formant un lligam indissoluble entre nosaltres dos. I cada cop s’estreny més. Ara ja crec que ha arribat el moment de fer el pas. La Sofia no em tindrà, però no es quedarà sola. Sé que li faré mal i possiblement no entendrà el que ha passat, però jo ja no seré aquí per aclarir-li. Només quedarà aquest tros de paper on he escrit les meves últimes paraules, paraules que llegireu quan ja no estaré aquí. Estaré bé, al costat d’aquesta noia, una de les muses de Rembrandt. Per mi, la millor de totes.
Des de la finestra del meu estudi, en un cinquè pis, a les 9:42 de la nit, comença el meu viatge. Un viatge de 19 metres. Un viatge de 400 anys.
Oriol
Acabo de decidir que la decoració del meu estudi no m’agrada. Un pòster de Kurt Cobain (líder de Nirvana) al costat de la finestra; a sota una foto on sortim milers de persones nues a les Fonts de Montjuïc; darrere meu, trofeus diversos de la meva juvenil època de jugador d’hoquei a sobre del prestatge (per què els portaria amb mi quan em vaig traslladar a Amsterdam?); la resta de coses no són ni dignes d’esmentar. A més, el color groc palla de les parets no combina amb l’única cosa que salvaria: el preciós escriptori d’aires barrocs, de caoba, tallat per un artesà fa uns quants segles (almenys així m’ho va vendre el noi del mercat ambulant). Però tot això quedarà enrere.
Una noia m’ha demanat que marxi a viure amb ella. De fet no m’ho ha demanat, només m’ho ha insinuat. M’ho ha dit amb la mirada, i això per a mi ja és suficient, sé que estarà contenta amb la meva companyia. És un viatge llarg, però de mandra no me’n fa gens ni mica. La vaig conèixer al Rijkmuseum fa tot just tres setmanes, un dimarts, i ja hi ha una complicitat que mai abans havia tingut amb ningú, ni tan sols amb la Sofia.
Aquell dia l’aire condicionat no funcionava i l’ambient estava molt carregat. Jo estava assegut en un dels bancs de la segona planta examinant la Ronda Nocturna de Rembrandt i vaig notar que algú em mirava. Em vaig girar i vaig trobar-me uns ulls femenins que van perforar-me com si fos paper de fumar. Tot el demés va desaparèixer. Mai abans ningú no m’havia mirat així, mai m’havia sentit tant indefens. No va deixar de mirar-me, fins que, atordit, vaig marxar corrent de la sala i em vaig dirigir a les escales que conduïen a la planta baixa. Vaig saltar els graons de dos en dos, fins que a mitja escala em vaig haver de frenar perquè un grup de quinze japonesos barraven el pas. Vaig mirar enrere buscant aquella mirada amb ganes de no trobar-la. No hi era.
Un cop a baix em vaig asserenar amb l’ajuda d’uns paisatges de Millet. No havia oblidat aquella cara, però l’ambient de normalitat que es respirava a la sala va minvar el neguit que duia a dins. Camps de blat, segadors, masies, núvols que deixaven entreveure petits bocins de cel blau, tot contribuïa a la calma de l’observació pictòrica. Però seguia trasbalsat, atordit per l’encontre anterior amb aquella noia tan bella i alhora tan estranya. Les ganes de tornar a casa, tornar al costat de la Sofia, em van empènyer a marxar.
No vaig poder treure’m del cervell aquella mirada. Quan tancava els ulls la veia a ella, allà quieta, sense fer res més que mirar-me. Somiava amb ella, esmorzava amb ella, em dutxava amb ella. Tenia por, no sé ben bé de què, però estava espantat. Vivia un infern al qual vaig decidir, per por a tornar-me boig, enfrontar-m’hi.
El següent Diumenge vaig tornar-hi. No sabia si la trobaria però d’alguna manera havia de saber més d’ella, i allà era l’únic lloc on l’havia vist. Vaig entrar al Rijkmuseum no amb poques ganes de fer marxa enrere, però decidit a posar fi al calvari que vivia aleshores. Sorprenentment les coses van anar diferent de com pensava.
Vaig entrar a la sala on ens vam trobar. Estava allà, però l’expressió de la seva cara semblava diferent. Com jo, ella també havia tornat per trobar-me. Els seus ulls no em van inspirar la mateixa temença, no em vaig sentir amenaçat. Eren uns ulls tristos, melancòlics, que ja no m’estudiaven, simplement em buscaven. Aquest cop vam estar-hi durant força estona, sense dir-nos res. Érem ella i jo, sols envoltats de gent.
A partir d’aquell dia he estat fidel a la cita diària amb ella. Ens hem trobat cada tarda, i el museu s’ha convertit en un refugi on hem pogut desconnectar del que ens envolta. Ens hi hem passat hores, sense fer cas a la gent que ens rodejava. No ens calien paraules per expressar el que sentíem, el que volíem dir-nos. Només ens calien les ganes de veure’ns.
S’ha anat formant un lligam indissoluble entre nosaltres dos. I cada cop s’estreny més. Ara ja crec que ha arribat el moment de fer el pas. La Sofia no em tindrà, però no es quedarà sola. Sé que li faré mal i possiblement no entendrà el que ha passat, però jo ja no seré aquí per aclarir-li. Només quedarà aquest tros de paper on he escrit les meves últimes paraules, paraules que llegireu quan ja no estaré aquí. Estaré bé, al costat d’aquesta noia, una de les muses de Rembrandt. Per mi, la millor de totes.
Des de la finestra del meu estudi, en un cinquè pis, a les 9:42 de la nit, comença el meu viatge. Un viatge de 19 metres. Un viatge de 400 anys.
Oriol
dimarts, 16 d’agost del 2011
RECULLS DE LA HISTORIA DE VALLDOREIX
Un retall de Monmany a Ceuta
Des de la terrassa de casa de l’Alberto Candela i de l’Anabel Miquel observo amb atenció l’entrada i sortida regular dels vaixells que uneixen Ceuta amb la península, així com dels vaixells mercants. A l’horitzó es veu la península, i al mar, desenes de vaixells, entre els que destaquen megavaixells xinesos carregats de contenidors. L’Alberto, capità de iot, m’explica les particularitats de les maniobres i la navegació amb el vent de llevant o el de ponent.
Un tret de canó d’artilleria em crida l’atenció. Són les dotze del migdia. És el canó de l’Hacho. Aquest tret és una tradició que es remunta a quan l’Hacho era una presó i marcaven les diferents hores amb trets de canó. La mirada de l’Hacho i una placa de la colònia catalana a un edifici de la Calle Real, recordant on va morir Agustina Saragossa i Domènech el 29 de maig de 1857, heroïna de la Guerra del Francès, m’ha portat al cap a Francesc Oliver-Monmany i Mir, el militar i polític lliberal valldoreixenc que va estar quatre anys deportat aquí.
Francesc és sens dubte un dels personatges més importants de la història de can Monmany i de Valldoreix. Entre 1828 i 1831 Francesc Oliver va estar a Ceuta com a conseqüència de les purgues polítiques del Comte d’Espanya. Oliver, en un poema, diu: “Que la intriga sólamente, Ha castigado sin razón, Llevando de sopetón, A Ceuta muy de repente”. En aquest document dibuixa una goleta travessant l’estret de tornada a casa, a can Monmany.
L’any 1832 Oliver rep de la reina un Reial Decret d’Amnistia que l’hi permet creuar l’Estret de Gibraltar i retornar a casa. Aquell mateix any és escollit alcalde de Canals per dos anys consecutius, essent comissionat del govern de la Capital i prestant serveis d’estat.
Juanjo Cortés. Historiador valldoreixenc.
Des de la terrassa de casa de l’Alberto Candela i de l’Anabel Miquel observo amb atenció l’entrada i sortida regular dels vaixells que uneixen Ceuta amb la península, així com dels vaixells mercants. A l’horitzó es veu la península, i al mar, desenes de vaixells, entre els que destaquen megavaixells xinesos carregats de contenidors. L’Alberto, capità de iot, m’explica les particularitats de les maniobres i la navegació amb el vent de llevant o el de ponent.
Un tret de canó d’artilleria em crida l’atenció. Són les dotze del migdia. És el canó de l’Hacho. Aquest tret és una tradició que es remunta a quan l’Hacho era una presó i marcaven les diferents hores amb trets de canó. La mirada de l’Hacho i una placa de la colònia catalana a un edifici de la Calle Real, recordant on va morir Agustina Saragossa i Domènech el 29 de maig de 1857, heroïna de la Guerra del Francès, m’ha portat al cap a Francesc Oliver-Monmany i Mir, el militar i polític lliberal valldoreixenc que va estar quatre anys deportat aquí.
Francesc és sens dubte un dels personatges més importants de la història de can Monmany i de Valldoreix. Entre 1828 i 1831 Francesc Oliver va estar a Ceuta com a conseqüència de les purgues polítiques del Comte d’Espanya. Oliver, en un poema, diu: “Que la intriga sólamente, Ha castigado sin razón, Llevando de sopetón, A Ceuta muy de repente”. En aquest document dibuixa una goleta travessant l’estret de tornada a casa, a can Monmany.
L’any 1832 Oliver rep de la reina un Reial Decret d’Amnistia que l’hi permet creuar l’Estret de Gibraltar i retornar a casa. Aquell mateix any és escollit alcalde de Canals per dos anys consecutius, essent comissionat del govern de la Capital i prestant serveis d’estat.
Juanjo Cortés. Historiador valldoreixenc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)